dimarts, 25 de novembre de 2014

Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, Detalls d’una lectura



Alícia Gili Abad
@eowin32002, #tertuliesespaisdelectura


Fahrenheit és un llibre que et deixa perplex: pel seu caire distòpic, per la seva imatge d’un futur que ens es tant proper, i per una crítica ferotge amb model social i econòmic, però a més sobta pel preciosisme literari del seu autor. Després de llegir-lo m’he quedat amb alguns paràgrafs que he volgut destacar una mica des del punt de vista argumental però també estructural i literari.
Les descripcions
Ray Bradbury és un escriptor clàssic que amb gran virtuosisme fa una novel·la clàssica amb una estructura d’escola, amb el punt just de presentació, nus i desenllaç i amb personatges rodons, delimitats i contraposats  amb personatges corals que permeten situar perfectament el moment social i cultural d’aquest país futur.
 Però és precisament com usa el llenguatge amb senzillesa i agudesa per crear aquestes estructures clares el que m’ha sobtat i he trobat més colpidor i difícil de fer.  És en les primeres pàgines que, a través de les descripcions d’ un dels personatges, la Clarice, i amb un joc voluptuós de verbs i adjectius, on Bradbury ens  fa el plantejament d’aquesta obra i ens proposa un primer desencadenant i ens proposa  també mirar endavant per conèixer el desenvolupament de l’argument, i  tot això ho fa amb un joc de sons, llums i ombres en unes poques línies.
“Las hojas otoñales se arrastraban  sobre el pavimento iluminado por el claro de luna. Y hacían que la muchacha que se movía allí pareciese estar andando sin desplazarse, dejando que el impulso del viento y de las  hojas la empujara hacia delante. Su cabeza estaba medio inclinada para observar como sus zapatos removían las hojas arremolinadas. Su rostro era delgado y blanco como la leche y reflejaba  una especie de suave ansiedad que resbalaba por encima  de todo con insaciable curiosidad. Era una mirada, casi, de pálida sorpresa, los ojos oscuros estaban fijos en el mundo que ningún movimiento se le escapaba. El vestido de la joven era blanco, y susurraba, A Montag casi le pareció oír el movimiento  de las manos de ella al andar y, luego, el sonido infinitamente pequeño, el blanco rumor de su rostro volviéndose cuando descubrió que estaba a pocos pasos de un hombre inmóvil en mitad de la acera, esperándole.” Pàg 15
L’autor en aquestes poques línies, amb adjectius i verbs  amb multitud de sinònims que usa repetitivament,  ens crea una imatge d’una noia, que en el seu propi moviment continu té prou quietud  per a observar el món amb claredat. I des de la seva immensa comprensió blanca, pura, transparent, ens situa en front a aquella societat que tot ho miren a través del prisma de la rapidesa i de la foscor ennegrida de les restes del foc.  Un text al·literat on la repetició del so, del moviment, i de la blancor, dona una musicalitat onírica a la descripció que ens capta l’ interès instintivament.
I tota aquesta gran descripció de la Clarice, pura, sincera, innocent, però clara de pensament, en moviment, lent però continu, sempre  endavant, preclar, entenedor, que mira fixament al seu voltant i veu el seu món sense que se li escapi res, xoca amb Montag, el representant més directe de la seva societat, un bomber, l’arma que s’usa per cremar els llibres, per evitar pensar, per evitat mirar endavant, per evitar el moviment del pensament, que pot provocar la lectura.
 El moviment per tant front a la immobilitat, la llibertat de pensament contra la buidor. Però aquest home immòbil espera la Clarice, necessita el canvi que ella representa.  En un breu paràgraf, Bradbury amb una bellesa literària sense parangó ens fa una breu sinopsi del que ens vol dir. Aquí està en unes breus línies la presentació de la història, del problema i el  detonant,  que fa reaccionar al protagonista, parts d’una novel·la en què  altres autors necessiten centenars de pàgines.  L’estudi d’aquest paràgraf ens diu tant de Bradbury com escriptor, que sembla que no caldria dir res més, però el més interessant és que hi ha molt més que encara ens queda per descobrir, recordem que només estem a la pàgina 15.
L’efecte mirall: Les parts inconscients d’una societat contra les que lluiten  les individualitats.
-¿què? –preguntó  Montag a su otra mitad, aquel imbécil subconsciente que a veces andaba balbuceando completamente desligado de su voluntad, su costumbre y su consciencia.
Tant el protagonista de la novel·la, el bomber Montag com la seva dona, que se suïcida, potser repetidament, cada nit en prendre les pastilles per dormir, tenen dues parts dins de la seva ment que Bradbury ens deixa entre veure en determinades escenes:  una poc conscient de l’altra, la que es revela contra aquell món en què viu, i la imbècil que es deixa subjugar per les televisions de tres parets, els programes televisius, i la propaganda dels bombers.  Mai s’havien plantejat res d’això? Mai el seu inconscient els havia fet palès  que vivien en una mentida, un món virtual ple de tele escombraries i pensament pla? Sembla que el detonant per reconèixer aquest segon Montag és la  trobada amb la Clarice, la veïna,  doncs la noia aconsegueix  fer de mirall on després de molt de temps en Montag sembla mirar-se per primer cop, tot i que ell fa temps que guarda llibres, sense saber massa perquè ho fa. Potser perquè aquest inconscient amagat ja feia temps que avisava a Montag que alguna cosa havia de canviar en la seva societat.
“Volvió a mirar la pared. El rostro de ella también se parecía mucho a un espejo. Imposible ¿Cuánta gente había de refractarse hacia uno su propia luz? Por lo general la gente era –Montag busco un símil, lo encontró en su trabajo- antorchas, que ardían hasta consumirse, ¡Cuan pocas veces los rostros de las otras personas devolvían tu propia expresión, tus pensamientos más íntimos, Aquella muchacha tenía un increíble poder de identificación era como un ávido espectador en un teatro de marionetas, previendo cada parpadeo, cada movimiento de una mano, cada estremecimiento de un dedo,  un momento antes que sucediera. “  Pàg 21
Bradbury ens convida  doncs través de la imatge transparent, gairebé líquida, que ja ens havia mostrat  abans en la  descripció de la Clarice  que ens pot veure i conservar-nos en l’ambre de la seva mirada violeta, tornar-nos la imatge, com un mirall, i a través de la idea antropològica del mirall, Montag es veu reflectit a sí mateix i reacciona i enfronta finalment  les estructures socials que el constrenyen i s’atreveix, per primer cop en anys, a  pensar,  a reflexionar, a preguntar-se perquè cal cremar els llibres, que diuen els llibres que sigui tan important?
El suïcidi  inconscient de la Mildred la dona de’n Montag, potser un suïcidi involuntari i no reeixit però fet repetits cops, i que a més és un mal social que compren una bona part de la societat, és una petita escletxa, de tota aquesta societat on, com el Montag, el seu inconscient vol sortir i cridar per la llibertat de pensament, però on el seu jo conscient tanca qualsevol porta al pensament i la lluita entre un i altre porta al suïcidi repetit.
La intel·ligència i el saber com causa de la infelicitat de l’esser humà.

Són molts els cops que hem  pogut llegir autors que defensen l’estupidesa com a bandera de la felicitat:
Pio Baroja deia:  “ser inteligente constituía una desgracia, y sólo la felicidad podía venir de la inconsciencia y de la locura”.
Els governs totalitaris sovint han agafat la bandera de la incultura i del desconeixement com forma de control social de les masses.  És així doncs  com tant Husley en Un món feliç com Bradbury ens presenten una societat totalitarista, reprensora i controladora, però amb el beneplàcit estúpid de la  mateixa societat:
Aquest és el món que ens presenta Bradbury de fet, un món on ha desaparegut el pensament, i tots som iguals i per tant feliços en la nostra ignorància:

“[…]Desde luego que sí. Hemos de ser todos iguales. No todos nacimos libres e iguales, como dice la Constitución, sino todos hechos iguales. Cada hombre, la imagen de cualquier otro. Entonces todos son felices, porque no pueden establecerse diferencias ni comparaciones desfavorables. ¡Ea! Un libro es un arma cargada en la casa de al lado. Quémalo. Quita el proyectil del arma, domina la mente del hombre. ¿Quién sabe cuál podría ser el objetivo del hombre que leyese mucho? ¿Yo? No los resistiría ni un minuto. Y así, cuando, por último, las casas fueron totalmente inmunizadas contra el fuego, en el mundo entero (la otra noche tenías razón en tus conjeturas) ya no hubo necesidad de bomberos para el antiguo trabajo. Se les dio una nueva misión, como custodios de nuestra tranquilidad de espíritu, de nuestro pequeño, comprensible y justo temor de ser inferiores. Censores oficia-les, jueces y ejecutores. Eso eres tú, Montag. Y eso soy yo.”  Pag 69

De fet Bradbury sovint explica que la primera idea sobre  aquest llibre va ser veien com Hitler feia cremar llibres, i les llàgrimes li queien de ràbia.

Un dels punts culminants de l’obra. 
Quan cremen una dona gran amb els seus llibres que es nega a abandonar-los és un dels punts culminants de l’obra i una escena esfereïdora que fa reaccionar a Montag contra la injustícia de la seva societat.  És doncs un punt d’inflexió pel protagonista, després del fet que la Clarice sacsegi la seva ment i la seva consciencia, aquella mort inaudita  ja no el permet mantenir-se indiferent, quiet, contemplatiu, ha d’actuar, ha de moure’s,  ha  de lluitar.  

-¡Petróleo!
Bombearon el frío fluido desde los tanques con el número 451 que llevaban sujetos a sus hombros. Cubrieron cada libro, inundaron las habitaciones. Corrieron escaleras abajo; Montag avanzó en pos de ellos, entre los vapores del
petróleo.
-¡Vamos, mujer!
Ésta se arrodilló entre los libros, acarició la empapada piel, el impregnado cartón, leyó los títulos dorados con los dedos mientras su mirada acusaba a Montag.
-No Pueden quedarse con mis libros -dijo-.
-Ya conoce la ley -replicó Beatty-. ¿Dónde está su sentido común? Ninguno de esos libros está de acuerdo con el otro. Usted lleva aquí encerrada años con una condenada torre de Babel. ¡Olvídese de ellos! La gente de esos libros nunca ha
existido. ¡Vamos!
Ella meneó la cabeza.
Con torpes movimientos, los hombres traspusieron la puerta. Volvieron la cabeza hacia Montag, quien permanecía cerca de la mujer.
-¡No iréis a dejarla aquí! -protestó él-.
-No quiere salir.
-¡Entonces, obligadla!
Beatty levantó una mano, en la que llevaba oculto el deflagrador.
-Hemos de regresar al cuartel. Además, esos fanáticos siempre tratan de suicidarse. Es la reacción familiar.
Montag apoyó una de sus manos en el codo de la mujer.
-Puede venir conmigo.
-No -contestó ella-. Gracias, de todos modos.
-Vamos a contar hasta diez -dijo Beatty-. Uno, Dos.
-Por favor -dijo Montag-.
-Márchese -replicó la mujer-. Tres. Cuatro.
-Vamos.
Montag tiró de la mujer.
-Quiero quedarme aquí -contestó ella con serenidad-.
-Cinco. Seis.
-Puedes dejar de contar -dijo ella-.
Abrió ligeramente los dedos de una mano; en la palma de la misma había un objeto delgado.
Una vulgar cerilla de cocina.
Pàg 48

Els personatges
Farenheit 451  és una novel·la iniciàtica on el protagonista inicia un canvi interior i el lector l’acompanya amb tots els canvis emocionals i de sentiments que tenen lloc dins seu,   alhora que s’inicia un viatge, una aventura pròpia dels clàssics homèrics, i igual  que l’Odisseu, que l’ Ulisses clàssic, Montag va trobant en el seu camí Nausiques que l’acompanyen i l’ajuden a recórrer aquest viatge i sirenes que el volen retenir:    Montag reacciona en tres moments de l’obra que són tres  punts de  desencadenament que corresponent a  l’actitud de tres personatges: Amb la Clarice, es comença a preguntar coses, amb  la vella que dóna la seva vida pels llibres, comença a adonar-se que aquella societat que fa allò no pot ser bona, i finalment Faber. L’aparició de Faber com a contrapunt  és el desencadenant de la seva mobilització, de la seva lluita, i de la seva fugida. És el que finalment fa declarar-se a Montag clarament, que per fi es plantegi que tota la seva vida li han dit el que cal fer, fins i tot el mateix Faber que, com una mosca collonera, li parla a cau d’orella, i que mai ha tingut opció de pensar per si mateix.  

I finalment la sirena:  El capità es converteix en el seu antagonista, que pel contrari vol aturar aquests  personatges catalitzadors,  primer vol mantenir a Montag en d’ignorància, després davant del seu fracàs vol fer creure a Montag que el món és més feliç sense saber. Però, pel contrari, igual que amb l’Odisseu les sirenes, el capità no l’atura, sinó que li dóna més arguments, fins i tot quan es deixa matar... “volia morir”.  Un home que ha demostrat, com el Mustafà d’ Un mundo feliz, que coneix la cultura, coneix la literatura, però que assumeix el seu rol de repressor, perquè el món no ha de saber, la gent serà més feliç sense saber, però ell sap, i mentre Mustafà de Huxley ho aprofita en el seu favor, el capità és infeliç i desitja morir.

La fugida, un nou element del virtuosisme literari

L’escena de fugida al riu torna a ser  un exemple del preciosisme  literari de Ray Bradbury, on només amb l’enumeració d’uns números mentre descriu una petita escena, ens centra en la fugida i la persecució amb un estil contundent, gairebé fílmic, on l’acció és rapida i trepidant només amb aquest recurs literari de l’enumeració, que ens manté en vil fins al darrer moment: fins i tot al mateix protagonista que no pot deixar d’enumerar  i mirar les finestres esperant veure els seus perseguidors,  i nosaltres amb ell, esperant que el protagonista sigui descobert, que s’obrin totes les portes, i que surtin tots els caps,  com si nosaltres mateixos estiguéssim plantats davant aquelles pantalles de tv, aquell gran germà que pocs anys abans Orwell ens feia palès amb el seu extraordinari 1984, que el persegueixen: 

“Veinte millones de Montag corriendo, muy pronto, si las cámaras le enfocaban. Veinte millones de Montag corriendo, corriendo como un personaje de película cómica, policías, ladrones, perseguidores y perseguidos, cazadores y cazados, tal como lo había visto un millar de veces. Tras de él, ahora, veinte millones de silenciosos Sabuesos atravesaban los salones, de la pared derecha a la central; luego a la izquierda, desaparecían. Montag se metió su radio auricular en una oreja. —La policía sugiere a toda la población del sector Terrace que haga lo siguiente: en todas las casas de todas las calles, todo el mundo debe abrir la puerta delantera o trasera o mirar por una ventana. El fugitivo no podrá escapar si, durante el minuto siguiente, todo el Mundo mira desde el exterior de su casa. ¡Preparados! ¡Claro! ¿Por qué no lo habían hecho antes? ¿Por qué, en todos los años, no habían intentado aquel juego? ¡Todos arriba, todos afuera! ¡No podía pasar inadvertido! ¡El único hombre que corría solitario por la ciudad, el único hombre que ponía sus piernas a prueba! —¡A la cuenta de diez! ¡Uno! ¡Dos! Montag sintió que la ciudad se levantaba. —¡Tres! Montag sintió que la ciudad se dirigía hacia sus millares de puertas. ¡Aprisa! ¡Una pierna, la otra! —¡Cuatro! La gente atravesaba sus recibidores. —¡Cinco! Montag sintió todas las manos en los pomos de las puertas. El olor del río era fresco y semejante a una lluvia sólida. La garganta de Montag ardía y sus ojos estaban resecos por el viento que producía el correr. Chilló como si el grito pudiera impulsarle adelante, hacerle recorrer el último centenar de metros. —¡Seis, siete, ocho! Los pomos giraron en cinco millares de puertas. —¡Nueve! Montag se alejó de la última fila de casas, por una pendiente que conducía a la negra y móvil superficie del río. —¡Diez! Las puertas se abrieron. Montag vio en su imaginación a miles y miles de rostros escrutando los patios, las calles, el cielo, rostros ocultos por cortinas, rostros descoloridos, atemorizados por la oscuridad, como animales grisáceos que miran desde cavernas eléctricas, rostros con ojos grises e incoloros, lenguas grises y pensamientos grises. Pero había llegado al río.”  pàg 149

Així Barbury ens torna a mostrar un element literari clàssic, l’enumeració, senzill però usat amb contundència i que ens fa vibrar amb el protagonista.

Les fonts de Ray Bradbury i  Fahrenheit 451
Un món feliç  Adoulx Husley 1932 i 1984 escrita per George Orwell al 1947 son dos clars referents per Bradbury en escriure aquesta novel·la. La idea del món feliç on ningú pensa, però tot hom gaudeix per igual,  a través de la cultura audiovisual de masses  que globalitza el pensament i trenca la individualitat és un dels arguments centrals tant d’ Un món Feliç com de 1984.  Així podem dir que tres escriptors de la primera meitat del s XX ja varen predir  l’evolució de les nostres societats capitalistes  amb prou exactitud, i l’evolució que preconitzen ens fan palès que anem per aquest camí i és esfereïdor. La clarividència social, especialment de Huxley que escriu Un món feliç l’any 1932, dona una credibilitat a aquests autors que ens hauria de fer reflexionar.

Estem condemnats a repetir sempre els nostres errors?
Bradbury  ens obre doncs amb Farenhait 431 els ulls  d’immobilisme,  al tancament cultural i social  i ens avisa ja fa més de 50 anys de com  els governs saben aprofitar els mitjans de comunicació de masses i la tele escombraries per amagar-nos en la nostra pròpia inconsciència les injustícies més terribles  socials i culturals de tot un país.  Estem condemnats com l’au fènix a cremar-nos contínuament en els nostres errors i repetir cíclicament l’horror i la destrucció? Molts historiadors ens dirien que Sí!. Bradbury però no vol acabar la seva novel·la sense trencar una llança en favor de l’home:

Faber i després  Granger son dos personatges que ens  obren  la porta al coneixement  de la mateixa humanitat, com eina per enfrontar el futur, i acabar obtenint una societat millor, això si, cap dels dos pensa que sigui ni en aquesta  generació ni en moltes posteriors, portem masses mil·lennis repetint els mateixos errors. L’au fènix de la societat que repeteix un  altre cop els mateixos error, s’incinera i torna a renéixer, però amb el temps recordarà més i potser cometrà menys errors i caldrà viure menys els horrors de la incineració.


“[…] cuando tuviésemos todos los libros que necesitásemos, aún insistiríamos en encontrar el precipicio más alto para lanzarnos al vacío. Pero necesitamos un respirador. Necesitamos conocimientos. Y tal vez dentro de un millar de años, podríamos encontrar barrancos más pequeños desde los que saltar. Los libros están para recordarnos lo tontos y estúpidos que somos. Son la guardia pretoriana de César, susurrando mientras tiene lugar el desfile por la avenida: «Recuerda, César, eres mortal.» “pàg97

“Granger miró la hoguera. —Fénix. —¿Qué? —Hubo un pajarraco llamado Fénix, mucho antes de Cristo. Cada pocos siglos encendía una hoguera y se quemaba en ella. Debía de ser primo hermano del Hombre. Pero, cada vez que se quemaba, resurgía de las cenizas, conseguía renacer. Y parece que nosotros hacemos lo mismo, una y otra vez, pero tenemos algo que el Fénix no tenía. Sabemos la maldita estupidez que acabamos de cometer. Conocemos todas las tonterías que hemos cometido durante un millar de años, y en tanto que recordemos esto y lo conservemos donde podamos verlo, algún día dejaremos de levantar esas malditas piras funerarias y a arrojarnos sobre ellas. Cada generación habrá más gente que recuerde. pàg 174

 Bradbury ens presenta doncs, fa més  de 60 anys,  un món tecnològic que suposadament havia de millorar l’accés a la cultura i igualar tots els estrats socials i que pel contrari acaba aniquilant la cultura, el lliure pensament i el lliure arbitri. No us recorda res?  Les ciències per sobre de les humanitats, la tecnologia multimèdia per sobre de la paraula,  la globalització per sobre de la individualitat, les relacions virtuals per sobre dels  sentiments pels qui ens són propers.  Un fotografia  del nostre futur o del nostre present? 


divendres, 21 de novembre de 2014

Remena- llibres, el proper 26 de novembre a l'Espai Zero de la biblioteca de les Franqueses


Cartell PDF programa Itaca Biblioteca de les Franqueses
Potser aquests darrers dies haureu observat que la entrada de la biblioteca de les Franqueses ha canviat una mica, i és perquè  s’ha incorporat un espai  amb una maleta per triar i remenar llibres pels joves.  Un espai bonic, obert i creatiu per què els joves es trobin a gust amb els llibres. Una bona
iniciativa de la biblioteca de les Franqueses amb l'organització d'un programa d'incentivació a la lectura per joves!!!

Aquest espai és una de les activitats més del programa Itaca, organitzat per la Biblioteca de les Franqueses, on cada trimestre la biblioteca treballarà de forma temàtica algun aspecte de la literatura per compartir amb els més joves, i mirar així d’incentivar la lectura a través, de novel·les juvenils, de gènere fantàstic o de ciència
ficció o amb còmics.

Aquest trimestre ja s’han iniciat alguns tallers i activitatsn, com per exemple amb la propera tertúlia anomenada Remena-llibres i que tindrà lloc a l’Espai Zero a la planta zero del mateix edifici de la Biblioteca i on els nois i noies podran remenar prèviament o
el dia de la sessió, triar, o no, recomanar o fullejar els llibres  o còmics que més els agradin.

Una iniciativa per a joves, divertida, entretinguda i comunicativa, no falteu!!!!


dilluns, 10 de novembre de 2014

Cròniques de la mort d'n cervell III: La iconografia dels símbols, iconologia d'una identitat



El meu pare em va ensenyar que els símbols eren importants, perquè eren part de la teva identitat, et definien, i definien el món que t’envoltava.  La iconografia dels símbols era part de la seva feina, en una impremta, on   havia començat netejat  caixes de tipografies  i va acabar sent corrector d’edicions com la Col·lecció Bernat Metge.  Ja era ben petita quan em portava un dissabte a la feina on anava a fer hores extres, i m’ensenyava aquelles peces de ferro que representaven lletres. “Veus, això és la iconografia dels símbols, em deia, mostrant-me les caixes on componien les pagines.“ Jo no l’entenia gens.  Tampoc entenia com el meu pare, agnòstic fins la medul·la celebrava cada any els nadals. “Per Nadal cada ovella al seu corral, deia, el Nadal és la família”


Després vaig aprendre molt més dels símbols, alguns sense voler, quan vaig haver d’anar a veure a mà germana en un calabós de Via Laietana,  o quan la policia  va esbotzar els meus llibres de contes, buscant vet a saber que en els  armaris de ma germana. Vaig aprendre de seguida i a la força  que el color gris que regia la vida de la meva família era un símbol de tristor i d’imposició.

Però el meu pare és va entossudir en què el meu record no fos gris, si no de colors, i en quan va poder em va mostrar símbols ben lluminosos:  Just poc després de morir Franco, jo tenia uns 9 anys. Mon pare no es va deixar cap esdeveniment per visitar: El primer 11 de setembre,  el primer míting del PSUC a la plaça de toros de la Monumental, les primeres manifestacions per una escola lliure i en català, el “Ja sóc aquí”, la primera manifestació a Plaça Catalunya amb el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” Jo entre els 9 i els 12 anys vaig recórrer amb una cinta de la senyera a les cuetes  de la mà del meu pare, cadascun d’aquests actes, que amb el temps han esdevingut simbòlics, d’una lluita, d’un tarannà, d’una manera de ser. I aquests símbols em varen conformar com persona. 

Ma mare deia “però on portes a la nena, encara acabarà rebent un cop de porra dels grisos”, però món pare reia. “La llibertat és guanya pas a pas, deia, amb petits símbols, petits moments” I jo entenia poc segurament del que m’explicava però alguna cosa ja havia arrelat dins.  Recordo que un dels dies que varem intentar saber noves de ma germana quan la tenien tancada a Via Layetana,  varem baixar fins a la comissaria grisa i bruta amb ma mare. Un policia  li va dir a un altre “aquí tienes una pequeña roja separatista que viene a ver la puta de su hermana” I era cert, era petita, però el policia fins a cert punt tenia raó. Jo llavors ja tenia arrelat un profund sentiment  d’identitat, que m’havien tramés els símbols del meu pare.
I els meus germans, tots dos molts més grans que jo, havien sentit com aquest sentiment, aquest amor pels símbols, aquest estudi icnogràfics pel seu significat que el nostre pare ens volia transmetre, també havia arrelat en ells.  No podem ser més diferents tots tres, però aquest pòsit   el podria veure qualsevol que ens conegui  una mica. El meu pare ja va morir fa anys, va demanar que llencéssim les seves cendres al Mediterrani, per acabar el seu  viatge vers a Ítaca un cop mort. Fins i tot en la mort, va trobar lloc pel simbolisme

Anys després va morir ma germana, i un dels darrer records que tinc d’ella, és durant el seu darrer Nadal, en els primers passos del procés, quan deia amb un somriure i davant de la incredulitat de la resta de la família “Aquest cop si que ho aconseguirem, estic segura”. 

Per això el N9N s’havia convertit també en un símbol, un símbol del record, un símbol d’identitat, un símbol de la família, un símbol de qui era jo mateixa. I per això la iconografia havia de ser perfecte, com aquelles pel·lícules que t'han parlant molt bé i que tant desitges veure. Però quan arriba el dia i les veus et deceben. 

Així va ser el meu 9N9:
Havia pensat com quan anava de la mà del meu pare  amb les cuetes de senyeres, que agafaria la mà de ma filla i que aniríem amb un somriure a compartir aquell moment. Només sortir de casa però la cosa va començar a fallar, jo volia fer una foto amb tots de la butlleta amb el SiSi, com si la mostréssim al cel, a aquest camí imaginari cap a Itaca que el meu pare ja havia emprés molts anys abans, i mostrar-li que jo seguia cada una de les molletes que m’havia deixat i seguia confeccionat els símbols com ell m’havia ensenyat, i seguia fent la iconografia d’una vida, d’una persona d’una identitat. Molt romàntic i bleda, ho sé, però era la meva il·lusió.  Però no va ser així, la meva parella i la nena tenien pressa, tenien més plans i només volien córrer per acomplir el seu deure de votar. 

De fet les coses  ja presagiaven que no serien com jo havia somniat el dia abans. Jo tenia un estat gripal de cavall, i aixecar-me a les 8 del matí per estar a votar a les 9 em semblava un món en el meu cap emboirat, però la meva parella volia estar a les 9 i la meva filla  tenia compromisos després. “Jo aniré a votar quan m’aixequi, va dir ell” Jo ja em temia, que em trobaria tant malament a les 8 del matí que no sabia si seria capaç de llevar-me. Portava dos dies dormint poc i malament per culpa de la febre. 

Tot i així ho vaig fer. I després d’un estira i arronsa amb ma filla que tenia pressa però que costa també de fer-la llevar, a quarts de deu estaven al carrer de camí  a l’IES Margarida Xirgú d’Hospitalet, jo amb la càmera a la mà i la butlleta amb el SíSí a l’altra. “ No, ara no fem cap foto, ja la farem després, que tenim pressa, digué la meva parella” Jo vaig remugar, aquella foto en sortir de casa aquell dia tant buit de finalitat jurídica i política, però tant plena de simbolisme, era important, però  no podíem esperar.
Ells corrien, a mi em costava seguir-los. Amb l’estat gripal em costava respirar i el meu pas era de tortuga. Tot i això anava contenta, remugant perquè m’havia perdut aquell moment, aquella imatge simbòlica però corrent.
Quan varem arribar al IES Margarida Xirgú, tot era ple de gom a gom, les taules per signar, la gent per entrar a les taules de votació, la meva parella va dir “ja signarem després, ara anem a votar que tenim pressa” i tots varem entrar dins. Però havia tanta gent que costava saber on estava la taula que et tocava. Tot i així un cop dins del  IES vaig fer una autofoto de la meva butlleta amb el lloc de votació i la butlleta amb el SiSi.  Com a mínim tindria aquell record. 

En aquell moment tot va ser una mica caòtic intentàvem trobar la cua que ens pertocava i jo estava desconcertada, i tot s’ha de dir, el desencís i la febre no em feien gaire preclara.  Llavors mentre miraven els números de unes de les taules i agafàvem butlletes perquè no en teníem prou amb les que ens havien enviat a casa  ma filla ens crida enfadada “ Va!!! que és aquí, nassos, que tinc pressa” Amb tot ens havíem retardat del timing previst i els seus amics l’esperaven a l’altra banda de BCN, així que corrents anem cap a les taules, i les noies de l’organització que en aquell moment se’l començava a acumular gent, ens varen guiar cadascun a taules diferents, ma filla i el meu marit a una i jo a un altre, pels cognoms.  Després darrera meu es varen col·locar més gent a la cua.  Volia fer una foto del moment de votar de ma filla, era la tercera generació  en el nostre camí cap a Ítaca. 

La família davant meu es feia fotos i comentava amb els voluntaris. Un d’ells tenia un fill que ja havia votat a Honkong.  Des del meu lloc a la cua vaig fer una foto de ma filla votant. No era bonica, era de lluny i no es veia la cara però com a mínim era una foto. Quan hem va tocar votar, ja tenia llàgrimes als ulls. No varem parlar res. Segurament varem pensar que estava emocionada. 

I era cert, estava emocionada,  perquè en aquell moment acomplia amb un somni, un símbol, un moment, el de votar que potser seria recordat en el futur. Com un símbol amb tanta força com aquell “Ja soc aquí” o aquell “Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia” símbols que ens havien obert el camí per arribar fins aquí.  Però estava trista, perquè aquell no era el moment simbòlic i familiar que jo havia imaginat dins de la meva iconografia. 

Vaig sortir, decebuda. La meva parella em va dir que podíem fer  la foto llavors. Jo vaig negar. “Ja no tenim les butlletes. “ Ell va dir “encara   en tens a les butxaques” I es va enfadar quan vaig dir que no, que aquelles ja no valien. Però es perquè allò seria un símbol prefabricat,  no eren les butlletes que jo havia votat, no era el camí cap a Itaca que fèiem en sortir de casa per anar al col·legit electoral, no era allò que és pot fabricar amb un photosop per dir “Jo he estat aquí” Allò ja no era un símbol.  Ja no tenia cap raó de ser. 

Llavors varem signar a la taula la petició del Herrera i tots tres varem marxar cap a casa, ells, com que cada cop s’havia fet més tard, corrien si no volaven, jo els vaig seguir una estona de lluny, no podia córrer tant,  i a demés plorava. Plorava d’emoció, plorava de ràbia, plorava perquè la pel·lícula no sols no havia acabat com jo somniava, si no que ni tant sols havia començat. 

En arribar a casa, ells marxaven ja amb la moto a trobar els amics de ma filla. I jo em vaig sentir una mica buida. Entenc que  els símbols avui dia han perdut valor, amb la rapidesa del moment, on un símbol és reemplaçat per un altre a les xarxes al cap de pocs segons. I on jo, amb 48 anys,  sóc ja de les darreres generacions que encara  recorda d’on venim, i a on volíem anar. La gent poc més jove que jo ja no ha viscut directament res d'això.
I tant mateix durant tota la tarda em varen arribar fotos de les meves nebodes votant, de les meves cunyades votant, d’amics , la majoria castellano parlants i que possiblement no votarien pas com jo, votant. I això em va animar a penjar aquella foto, lletja i llunyana, on qui la coneix podria distingir a la meva filla votant, i dedicar-la al meu pare, perquè sigui on sigui en el camí d’Itaca, vegi que la seva néta, a qui no va conèixer mai, ha iniciat aquest llarg camí cap a Itaca. 

A la nit vaig començar  a sentir les valoracions de polítics i de periodistes i molts d’ells es dedicaren a condemnar el dia de participació  perquè no tenia cap validesa política ni jurídica, i que només valia com a Símbol i els símbols no valen per a res. I llavors ja em vaig emprenyar, quan sentia a periodistes de 8tv en fotent-se d’imatges com l’abraçada d’en Mas i en Fernández o del míser 35% de participació, uns mísers 2 milions de persones que havien participat. Segurament tenen raó. Hem perdut el valor dels símbols, avui dia els fabriquem a twiter o a qualsevol altra xarxa en pocs minuts. Però és una pena, els símbols ens han conformat com a poble, i si ara ho reduïm a política, pressupostos i  shares de televisió, sento que la nostra identitat,  la nostra iconografia de símbols, la iconologia de la  nostra història deixarà de tenir sentit. 

Això no és res més que un petit record, un petit símbol de la meva família, el meu pare i ma germana que lluitaren per una Catalunya lliure, per ensenyar-los que ahir varem fer un petit pas més. I que encara que molts s'enriuen dels sentiments, de la força simbòlica de l'emoció que molts varem sentir ahir pel simple fet de poder votar, jo ho declaro formalment i amb veu alta!

dijous, 6 de novembre de 2014

Gats al parc, un recull de contes d'Alba Dedeu, Premi Mercè Rodoreda 2010, avui a la Biblioteca de les Franqueses



Gats al parc és un recull de set contes acompanyats de 7 il·lustracions, obra de Gisela Bombilà, que amb una delicadesa gaire bé ingràvida incideixen en els temes centrals de cada uns dels contes: els somnis mai aconseguits, el record d’una vida en el moment de la mort, les petjades d’una identitat fantasma, la soledat dels gats abandonats, la vida plena de les paraules, la duresa de la culpa o el reflex d’un mantell del dinar de Nadal.
Il·lustracions de Gisela Bombilà que acompanyen els relats

La jove autora de Gats al Parc, ens mostra a través de temes quotidians i personatges que hom pot trobar al seu voltant, i amb els quals tots ens podem veure reflectits, acaba incidint en temes universals com la mort, la vellesa, la identitat, la culpa, el xoc cultural, la hipocresia, la soledat, o la incomprensió.

Gats al parc, mereixedor del Premi Mercè Rodoreda 2010, és un recull de contes, ple, directe, cínic, dur, i dolç a l’hora, amb personatges que ens arriben fins al cor, i amb els que ens poden identificar. Un crit crític, però també una formula d’atansar-se als sentiments més íntims de la gent que ens envolta  Personatges que sovint fan el que cal i no el que volen i que es veuen envoltats per grisor i tristor, excepte potser aquell personatge sense identitat, que escapa de la seva presó de vidre i arriba fins al mar, un besllum d’optimisme davant la grisor.
El relat de la Madelaine que dona nom al recull



La Carnissera

Amb aquest primer conte Alba Dedeu, ens mostra com els somnis poden perdre’s en la quotidianitat, on malgrat que l’esperit ens diu que podríem ser més, la desídia, el cansament, la rutina ens acaba trencant els camins dels somnis, que acaben sent això, només somnis, i on veiem passar els minuts, les hores, el temps, per gaudir només del pocs instants, on de matinada la son ens porta a ser més del que ens atrevim a ser.
Però l’Alba Dedeu aprofita els pensaments de la carnissera, no només per explorar els seus desitjos i somnis, si no també els de les seves companyes de feina i el seu dia a dia, amb els seus homes i fills, o del seu germà, engolit per la noves tecnologies.
Unes breus pinzellades que ens mostren la nostra societat actual, sovint inhòspita, ensopida i inactiva.



El balneari

El balneari ens torna a presentar el pas del temps i com ja a la vellesa ens aturem a pensar en els somnis abandonats, i en la vida planera però monòtona que  ens hem obligat nosaltres mateixos a seguir en no rebel·lar-nos contra nosaltres mateixos. Aquí Alba Dedeu, ens mostra una dona, que conversa amb els seus familiars ja morts, la germana, el marit o el pare, plena de retrets, per tot allò que no va ser o no va poder fer, quan s’adona que sovint fou ella mateixa qui s’imposa una vida plana i que aturà qualsevol somni.

Alba Dedeu, acompanyada amb aquesta metàfora dels dits de la vida i la mort que es toquen, ens mostra però també com entomem la vellesa i especialment la mort, i com la nostra societat sovint es deixa quartar pel que cal fer, i no  el que hom somnia fer.

 

Maniquins

Per mi junt amb  Les ultimes pàgines del quadern groc, són els dos relats més optimistes i literàriament molt rics d’imatges, d’imaginació i de metàfores.  Maniquins són entitats  amb identitat difusa, que segurament reflecteixen el que veuen durant el dia, dins de la tenda: aquells compradors, homes i dones,  joves i nens que sota la ploma d’Alba Dedeu ens apareixen sota  la mirada immòbil per fer-nos el clixés de les tipologies socials. I aquests maniquins atrets pel moviment, pels desitjos i els somnis dels compradors, esperen a la nit per cobrar vida, per prendre una mica de la identitat d’aquells humans que traginen cada dia al seu voltant. Tot i així quan s’aixecà la reixa de la tenda, totes tornen a la immobilitat difusa i blanca de la seva vida de maniquins. Tot i així Alba Dedeu ens obra una porta al canvi, a la presa de posició d’un mateix, i a convertir els somnis en realitat. Una lliçó de vida, contra la immobilitat que els clixés socials ens estan enverant i engarjolant, que podem intuir en les petjades de la il·lustració que acompanya aquest relat.


 

Madelaine


El contrast entre un jove que té tots els somnis per davant, i una dona ja madura, que ha vist com els seus somnis  no acomplerts, i una vida de desenganys amb la família o el marit, i que s’ha refugiat de la soledat en l’estimació dels gats abandonats al parc. Relat que dona títol al recull de contes, ens mostra com la soledat de vegades pot tenir companyia, i com l’èxit  pot ser molt solitari i poc enriquidor. Un relat poètic, amb imatges dures, però palpables, cínic, però entendridor. On son els gats del carrer els que sovint malgrat el tracte inhumà que reben, mostren la seva humanitat amb l’estimació que mostren amb una manyaga quan seuen a la teva falda. Un relat on de nou Alba Dedeu ens mostra els somnis perduts, els somnis trencats i la decepció d’una vida grisa i perduda..



Les ultimes pàgines del quadern groc
Un relat entendridor, dinàmic, optimista, ple de metàfores, de formes de vida, de rondalles, literatura, meta literatura i paraules, paraules que corrent pel cervell d’una nena que omple els seus diaris, perquè els mots li sobresurten del cap. Una imatge divertida i creativa, que segurament recorda a la pròpia Alba Dedeu quan va començar a escriure, però com tota la resta de relats d’aquest recull, l’autora no es conforma en parlar-nos de  la quotidianitat, si no que a través de personatges que hom pot conèixer, trobar al mercat o compartir jocs a la plaça, ens mostra una realitat multicultural del nostre país avui dia, que tot i els seu color multicultural, no deixa de tenir les seves dificultats. Alba Dedeu torna a abordar els grans temes socials de la nostra societat a través de petit mots, petites imatges, bellugadisses, efímeres, i abstractes, que surten del cap d’una nena que viu entre dos mons, i que al contrari que els adults, gossa somniar desperta i fer realitat els seus somnis.
Fragment d'un dia

Un dia


Un dia ens recull el sentiment de culpa, tant universal però tant quotidià en la que tots ens podem veure immersos, cada dia de la nostra vida. Un relat que ens fa un joc en el seu argument començant pel final i acabant en el principi, on tota l’estona maldem per saber d’on prové aquest sentiment de culpa  malsà i ho desconeixem gaire bé fins la darrera línia.
Intentant recollir el sentiment que quan un comet un error, la víctima molts cops és un mateix, Alba Dedeu ens presenta però a través de la mirada de la protagonista de nou, moltes altres vides culpables, la d’aquell que deixa els fills sols per anar a treballar, d’aquell que es sent culpable de tot allò que menja, ect. Una visió a través del consumisme d’una cinta de supermercat de com la culpa ens rossega cultural i socialment a tots plegats.












Nadal

El darrer relat, una mica premonitori, ens mostra el que segurament a grans trets tots ens podem trobar aquest mes que bé en qualsevol de les nostres taules nadalenques. Aquesta hipocresia familiar que tots coneixem i sovint practiquem, perquè dir les coses com son a la tieta potser seria un escàndol, o perquè reconèixer davant la teva germana que els teus somnis han fracassat és massa dur per un dia de Nadal. Un nou relat, cínic i crític en el nostre món, sovint hipòcrita i conservador, que ens encotilla i que no ens deixa acomplir amb qui som i qui volem ser. Alba Dedeu acaba així amb aquest setè relat aquest recull on el pas del temps, la mort, la vellesa o l’esmicolament dels somnis, deixen pas a un sentiment amb el que tots ens podem identificar, arribar a ser allò del que ens podem sentir complaguts i orgullosos, no es gens fàcil, sovint quan nosaltres mateixos ens posem pals a les rodes.