divendres, 30 de maig de 2014

L'estiu que comença, Sílvia Soler



L’Estiu que comença,
Petites històries farcides d’humanitat configuren una gran novel·la
Alícia Gili Abad, Biblioteca Ca n’Altamira de Cerdanyola, 16 de juny del 2014
“La violeta es va afanyar  a explicar a en Gerard que aquell brindis que acabava de proposar la Júlia era “el tradicional de la nit de Sant Joan” i la Júlia es va emocionar estúpidament veient com els costums esdevenen tradicionals i com s’hereten igual que s’hereten els llibres i les cases”
@eowin32002 #tertuliesespaisdelectura
 
Qui no ha tingut una amiga inseparable  des de la infància que ha volgut compartir  amb la família? Qui no té una nit de Sant Joan, un cap d’any, un aniversari, o el primer dia d’hivern on es reuneixen família i amics, i tradicionalment els records  dels grans i les noves experiències dels petits es barregen en encontres plens de riures, pors, tendreses, gelosies i fins i tot dolor? Qui no ha perdut un familiar o amic on el vuit de la pèrdua sembla un forat impossible de sorgir?
De tot això ens parla Sílvia Soler a l’Estiu que comença, com ja ho havia fet a Petons de diumenge. De coses tan quotidianes, tan familiars, de sentiments tan propers, que el lector se sent atrapat per la història amb la qual s’identifica.
Amb un llenguatge proper, ric i suau, i amb una trama ben lligada, ràpida de llegir, encara que pausada en els fets que ens transmet,  que ens indica el pas del temps a cada inici de capítol amb una efemèride de l’any en curs o amb la banda sonora d’un temps, on passa ben poca cosa i a l’hora passa de tot.
 Sílvia Soler ens parla de dues famílies, agermanades des de la infància de dues nenes i del pas natural del temps, on l’amor, l’amistat i la mort conformen a parts iguals la psicologia de cada un dels personatges.
Com ella mateixa diu l’univers que l’interessa és el món de la família  i els sentiments i les relacions que l’envolten:
“[….]Si, aquest és el terreny on em sento còmoda i m’agradaria continuar aprofundint en aquest mateix àmbit. També com a lectora els meus gustos van per aquí.”
A vegades el que hom diu el dia de la teva mort, és el que t’ha definit realment en vida, i Sílvia Soler aprofita aquest moment, el moment de la mort, per fer un retrat psicològic de cadascun dels personatges protagonistes de l’obra, perquè és el moment que ens defineix com persones els que moren i els que quedem:
“—La meva mare—va començar— deia sovint que la Roser era la seva germana bessona. No deia “la meva ànima bessona”, deia “la meva germana bessona”. Perquè és així com és sentia[...] pàg 45
L’Andreu i la Julia, els dos protagonistes, que conformen aquest univers familiar i d’amistat, estan marcats abans de néixer, el dia que varen néixer, uns pocs dies abans i el mateix dia de la revetlla de Sant Joan, i pel dia que varen patir la tragèdia junts de perdre a les seves mares.  És aquest fil tènue del destí, que ambdós semblen voler doblegar però que els retorna un cop i un altre el que els lligarà de per vida, a ells i a les seves famílies.
El llibre m’ha agradat, m’agraden els protagonistes, la dolçor dels sentiments, el realisme dels egoismes i les gelosies, però sobretot m’han agradat aquestes figures tan poètiques amb què la Sílvia Soler ens defineix els sentiments:
“Entre ells dos creix, davant  de desenes d’ulls tafaners, un globus gasós i lumínic, que s’eixamplava i s’encongia, resplendent i a poc a poc s’anava espessint[...]” pàg 68
O les descripcions de l’entorn, dolces i exactes, que et fan sentir com si poguessis veure les cales, la casa de la platja, o els primers dies d’estiu:
“El sol del mes de juny havia fet esclatar el jardí. L’allium exhibia les seves esferes rosades i les abelles i els borinots rondaven la blavor de l’espígol i el groc de l’herba de Sant Joan.”
O com podem copsar els sentiments terribles, de ràbia, dolor, pena que la mort et porta al cor:
“La Selma va veure baixar la ràbia,  davant dels seus ulls i ja no podia veure el que havia al darrere. Ràbia perquè era jove, perquè tenia tres fills  petits i no volia deixar-los. Una ràbia sorda, ferotge, que s’assemblava a la fúria, a la ira fins i tot a la violència.” Pàg 117
L’Estiu que comença és un llibre ple d’amistat, de família i de tendresa, però també de reflexió sobre la mort i sobre la vida i com el més difícil és guardar l’equilibri entre aquestes dues veritats inalterables:
“Quina era la fórmula  per conciliar el record i l’oblit, o el que és el mateix, el dolç habitacle de la nostàlgia amb l’irrefrenable impuls de la supervivència? Pàg 133

dimarts, 27 de maig de 2014

La mitologia catalana inspira nous relats fantàstics. Una proposta interessant!!!




La mitologia catalana inspira nous relats fantàstics

Amb l’objectiu de fomentar la literatura de gènere fantàstic en català i la difusió dels mites i les llegendes pròpies catalanes, l'editorial de nova creació Orciny Press convoca a tots els escriptors interessats a participar en la seva primera antologia.


A les bases d'aquesta convocatòria es demana que els escriptors s'inspirin en els mites i les llegendes típicament catalanes i els portin al terreny dels gèneres fantàstics: ciència-ficció, fantasia, terror i totes les seves variants. Es podran enviar relats d'entre 1.000 i 5.000 paraules abans del dia 1 de novembre de 2014. Els textos seleccionats passaran a formar part de la futura antologia que es publicarà a principis de 2015 i que encara té el seu títol per decidir.

El motiu d'Orciny Press per a obrir una convocatòria d'aquestes característiques és, per una banda, fomentar el coneixement del folklore típicament català, i per l'altra, aportar el seu granet de sorra al procés de dignificació de la literatura de gènere catalana i en la nostra llengua.

La primera presentació d'aquestes bases es va fer durant el dinar de la TerCat, celebrat en el marc del Festival MOT de Girona i Olot.

Orciny Press és un projecte editorial que està vinculat a la llibreria online OrcinyBooks.com, especialitzada en editorials independents.

Per a més informació es poden consultar les bases al següent link: http://www.orcinypress.com/convocatoria-dantologia-de-relats-fantastics-en-catala/

També us podeu posar en contacte amb l'editor, Hugo Camacho a l'email: editorial@orcinypress.com

Algunes entrades sobre mitologia catalana: 




diumenge, 25 de maig de 2014

Victus, una mirada al 1714





Victus, una mirada al 1714
Alícia Gili Abad, escriptora, Biblioteca Elisenda de Montcada, 7 de maig del 2014

Font: http://planetatercerob.blogspot.com.es/2013/01/el-lazarillo-de-tormes.htmlLes edats d´or (2001)
Quan érem joves ( i ara ho veiem molt lluny) l’Albert i jo havíem compartit feina i pizzes en un grup de recerca del Centre d’Estudis Africans. Recordo que llavors va ser quan vaig tastar per primer cop la literatura satírica, crítica i clara de l’Albert. Edicions 62 va iniciar un concurs mensual de relats per internet (llavors un món encara per descobrir...) on l’Albert i jo varem presentar un relat cada mes. Varen ser els primers relats que vaig llegir, especialment el que finalment va guanyar el concurs, La nau dels bojos, que ara podeu llegir en el llibre de contes 13 tristos tràngols. El premi crec que era un portàtil i un viatge a Londres.  Ja llavors l’Albert viatjava entre el mon oníric del fantàstic i la crítica de la realitat més crua.
Font Vikipedia
Fa pocs dies, i després potser de 5 o 6 anys sense veure’ns varem coincidir  en unes jornades del Centre d’Estudis Africans on parlàvem de Literatura i Àfrica.  L’Albert ens va explicar una  anècdota, sobre la seva estada  al Congo entre el Mbutis. Molts articles que trobarem sobre La pell freda ens compararan aquesta primera novel·la de l’Albert amb el viatge macabre i fantàstic de Kurtz a El Cor de les Tenebres. En realitat, l’Albert té el seu particular viatge al mon de les tenebres, amb el seu Kurtz particular al mig del Congo, entre el mbutis i dins una guerra civil, que segons la seva pròpia descripció és la mateixa estructura literària que després traslladà a La pell freda.  Perquè l’Albert antropòleg i l’Albert escriptor no es poden deslligar fàcilment.
A Victus, deixa la part fantàstica i onírica més de costat, encara que la mitologia catalana sobre el 1714 en té bastant de somni, o de mal son segons es miri, i se centra més en la part crítica, sarcàstica i històrica, amb un personatge, en Zuvi i el seu entorn que ens recorda els quadres de Velázquez i els personatges de Lazarillo de Tormes. Aquí no hi ha viatge iniciàtic a les tenebres. Ja estem de ple a l’ínfer i de forma entenedora i irònica Albert repassa perquè ens vàrem deixar portar a aquest ínfer.
Llegir Victus ha estat tota una experiència  per tastar un experiment literari força diferent de les seves obres anteriors, i perquè per la majoria de catalans 1714 és una data que tenim gravada a foc en el nostre imaginari, i a l’hora no en tenim ni idea de què va passar. I l’Albert ens ha tret de molts dubtes. Quan vàrem començar la tertúlia li vaig fer dues preguntes, conscientment que eren repetitives, però també rellevants pel tarannà de la novel·la i del seu autor:  perquè castellà i perquè Villarroel!
I llavors va començar un moment màgic pels lectors que tenen l’opció de compartir el llibre amb el seu autor, perquè l’Albert és un escriptor de la vella escola, tan bon narrador com escriptor: durant la tertúlia entre anècdota i anècdota, l’Albert ens va donar algunes claus per entendre Victus, entès com un procés creatiu. Ens va explicar que el fet creatiu sovint està farcit de factors irracionals i el fet d’escriure en castellà a Victus va ser un d’ells. Després de mesos de documentació el llibre no sortia, no li trobava el to narratiu, era frustrant i per això va decidir deixar-lo en un calaix, fins que un dia  va pensar: I si provo a fer un primer full en castellà? I llavors ja no va parar.
I tot i semblar irrellevant, en realitat el procés creatiu està lligat al procés documental i aquest al final té a veure amb la llengua que emprà l’autor, perquè sabeu quines són les fonts sobre el 1714? Doncs la majoria són fonts en castellà, i les que son en català, poques, dietaris de pagesos i dietaris de la Generalitat, tenen un català poc comprensible i les poques coses escrites amb un català intel·ligible, són els dietaris pertanyents a botiflers, la qual cosa evidentment no és casualitat...
El fet que l’autor sigui antropòleg també té molt a veure amb el procés creatiu, com us indicava en començar, perquè un antropòleg no es pot desfer de la seva pell com si fos una muda, sempre la porta posada. A Victus, l’antropòleg, la mirada externa, escrutadora de la realitat es diu Waltraud, l’alter ego de l’autor, l’antropòleg que pacientment recull cada una de les dades en el seu diari de camp. Albert ens ho explica ell mateix: “Recordeu Anfant —diu— és la representació de la mirada de l’antropòleg, el nen salvatge front a la civilització, la cultura en front de  la natura”
Els personatges de Victus tampoc són casualitat, la mateixa documentació et donava la novel·la gaire bé feta. Com podies no fixar-te amb Costa, un cap artiller que no fallava mai, i que era tant bo que fins i tot després de la caiguda de Barcelona, l’exèrcit francès li va oferir un lloc? O el catedràtic dirigint als estudiants rebutjant incursions sobre la muralla? O el noble que va deixar tota la seva fortuna per defensar la ciutat de Barcelona? O els Miquelets, que varen defensar les lleis i llibertats catalanes més enllà del 1714? O un historiador que va documentar tot el setge i mai va veure publicada la seva obra? Com podia ser que no apareguessin tots aquests personatges a la novel·la, ens diu el seu autor? S’havien guanyat un lloc abans d’existir el llibre. I per això Villarroel és convertí en l’heroi, en el protagonista involuntari de Victus. Un home recte, un militar de carrera, que podia canviar de bàndol, sense cap menyscabament de la seva professionalitat, perquè per sobre de tot els militars del 1714 eren professionals. Un castellà, que va néixer a Barcelona per casualitat, auster, ferm i sobre tot fidel, que podria haver marxat a la cort de Viena, fugint del setge per mar i rebre prebendes  i va preferir enfrontar la presó per no abandonar a la coronela, la milícia amb qui es va sentir tan  compenetrat. Un general que al contrari que tots els seus coetanis, sempre estava a primera fila, animant, lluitant, buscant la mort. Com no podia tenir un paper cabdal Villarroel en la meva novel·la, diu el seu autor. I el més divertit i trist, és que la majoria de catalans no coneixíem res de Villarroel. Molts lectors em deien que fins a llegir Victus, només sabien que era un carrer de Barcelona que baixa...., reblà l’Albert.
L’estructura de la novel·la tampoc és casual, Veni, Vidi, Victus, perquè el 1714 no fou només un setge o una guerra, fou una de les primeres guerres mundials, enteses en un món globalitzat, on Barcelona forma part de la diversitat cultural que sempre ha estat la Mediterrània. Però sobretot el 1714 és el xoc de dues formes de veure el món, de dos sistemes polítics contraposats: La llei castellana supeditada a la paraula del rei, l’autoritarisme fet persona i  la llei catalana promulgada des de l’ igualitarisme, des del rei que està supeditat al parlament i a les lleis.
Podria seguir pàgines i pàgines, parlant de com la violència dels bombardejos sobre Barcelona, desconeguts fins aleshores, varen aniquilar mitja ciutat, com la Ciutadella va ser construïda sobre una ciutat vençuda per garantir la submissió total, com durant el setge es varen rebutjar fins a dotze assalts, com els consellers que havien desaconsellat resistir varen morir en la defensa de la ciutat, com la gent després de veure l’horror a les muralles tornava a casa seva amb les seves famílies. 1714 és un moment èpic, i els seus protagonistes foren herois silents.
Però Victus no acaba aquí, ens explica l’Albert, estic acabant una segona part, diu. En Zuvi, la veu narrativa d’aquesta història,  un perla poc convençut, un assistent de Villarroel, traductor que feia missions a dins i fora ens acompanyarà de nou amb el que potser serà Vae Victus, on l’escriptor recuperarà aquest personatge, que primer ens apareix a Amèrica, en una guerra on els indis Yamasi varen estar a punt de guanyar una guerra, o a Catalunya on els Miquelets encara semblaven disposat a  reconstruir les lleis i constitucions del parlament català... i fins aquí puc arribar... que no podem pas fer spoilers.
Font La Veu de Montcada, Laura Grau

Només dir-vos que si encara no heu llegit Victus, us el recomano, la mestria narradora, i la vitalitat de la veu narradora, la ironia amb què l’autor ens mostra a parts iguals l’estupidesa d’un bàndol i de l’altre, barrejat entre la grandesa dels seus protagonistes, fan de Victus una bona obra per comprendre la nostra història.

Bibliografia de l’autor
  • Pallasos i monstres (2000)
  • Compagnie difficili (2000); con Marcelo Fois
  • La pell freda (La piel fría, en castellano) (2003), su primera novela. Finalista del Premi Llibreter. Premio Ojo Crítico 2003
  • Pandora al Congo (Pandora en el Congo, en castellano) (2005)
  • Tretze tristos tràngols (Trece tristes trances, en castellano) (2008)
  • Victus (2012)