dilluns, 22 de setembre de 2014

El Plagi. Sílvia Romero




El plagi
Nihil metuere nisi turpem famam, hiemem et aestatem iuxta pati, humi
Tingueu només por de la perversa fama, que l' hivern està massa prop de la primavera
La Guerra de Iugurta per Gai Sal·lusti Crisp
@eowin32002 #tertuliesespaisdelectura
Començo la presentació amb aquesta breu cita sobre la fama de Sal·lusti, i no és només perquè aquesta sigui  una de les característiques literàries de la Sílvia, que acostuma a compartir amb els seus lectors els seus referents literàries, com Dowtoieski o Joan Sales, sinó perquè el tema principal de El plagi és la incerta glòria anomenada fama:
“És per això perquè en senten la fugacitat vertiginosa, que cremen d’aquesta set sense nom precís, amor, joventut, sang calenta i perfumada, incerta glòria” (p. 680).
Joan Sales, Incerta Glòria
I tornava a l’inici, resistint-se a acceptar, el seu moment de glòria, d’incerta glòria havia mort gairebé al mateix temps que havia nascut” [...]pàg 264 El Plagi
El plagi de Sílvia Romero ens parla de la fama, però també de les seves perverses conseqüències. La Sílvia explora en aquesta novel·la fins a on et pot portar la perversitat humana per poder tenir un trosset de fama.
L'única cosa positiva és la veu. I el físic; reconec que és un maduret interessant[...]Però sobretot, el millor d’ell, és que fa anys que es mou per aquest món i pot ser la catapulta que necessito per situar-te [pàgina 20]

La gairebé mitja dotzena de novel·les que ja porta a l'esquena la Sílvia, ha servit per consolidar un estil narratiu eficaç, entre el thriller i la novel·la psicològica, caracteritzada per un ritme vertiginós de frases curtes, descripcions clares i someres, però molt ben caracteritzades i diàlegs abundants, els seus diàlegs són definitoris de l’estil d’aquesta autora, on les accions són interrompudes per moments més profunds i psicològics de reflexió dels personatges retardant els desenllaços i augmentant l'expectativa del lector.
L’autora aconsegueix acomplir amb les teves expectatives, ens converteix amb un lector interactiu amb el qual juga a endevinar els esdeveniments i la raó darrera les accions de cada personatge que els porta per actuar com actua. Ens introdueix en un món poc conegut dels exiliats a Mèxic durant la Guerra Civil i la postguerra, molt ben delimitat històricament però sense que en cap moment la trama es vegi embromada per la documentació, i una altra línia narrativa actual, entrellaçada a través dels pensaments i desitjos de les dues protagonistes dues dones allunyades en el temps, però molt properes en el que esperen de la vida.

És potser la seva novel·la més rotunda, més plena de personatges plens i rodons, amb una humanitat plena, dins les seves enveges, rancúnies, gelosies, ambicions, violència física i psicològica sense mesura, personatges amb un sabor agredolç amb els quals en podem identificar en molts moments, mentre que en altres ens poden semblar odiosos, i al final, saber que no som tan diferents és el que acaba colpint-nos més de la història. És una història dura, sense concessions, que ens fa repensar a nosaltres mateixos i a tots els que ens envolten, on la societat que els determina no justifica en cap moment la seva amoralitat, el seu desig de venjança o la seva violència extrema.
Però també podem veure les característiques pròpies de la seva obra des del començament com les descripcions severes o acurades, que ens porten al Hall del Hotel regina només amb una lleu descripció de la seva marquesina modernista, o el seu acurat ús de la paraula, amb substantius i adjectius ja característics de la seva literatura com joguinejar, badall de la porta, abellia.
L’estructura narrativa és madura, on es barreja la primera persona dels pensaments, amb l’acció narrativa i l’estil de dietari d’una forma estructurada i equilibrada, que ens parla de literatura fins a les seves últimes conseqüències, doncs és la literatura el que uneix a les dues protagonistes, més enllà de les seves històries personals. Perquè la Sílvia aprofita la narració per parlar a través de la literatura, del fet d’escriure en si mateix, de l’edició, dels interessos, d'on està el límit entre el qual literàriament és bo, i el que és comercial, de com els hàbits de lectura a casa nostra són ben minsos, o com el lloc de la dona a la literatura encara té molt camí per obrir, ect. Perquè la Sílvia tracta de persones, i de sentiments a totes les seves obres, però el seu livemotive que surà arreu és sempre la Literatura en majúscules:
“ Un llibre? Em regalaràs un llibre?-va exclamar emocionada--. Mai m’han fet un regal tant especial. Mai no he tingut un llibre meu.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada