Ressenya Mala Gente que camina, de Benjamín Prado
Alícia Gili, Biblioteca de Can Sant Joan de
Montcada, setembre del 2014
@eowin32002
#tertuliesespaisdelectura
Diuen que Benjamín Prado va pensar a escriure Mala gente que camina, quan va veure el reportatge Els nens perduts del franquisme de TV3 i després de recordar el documental i de llegir el llibre, t’adones que una gran part dels testimonis i de les dades històriques d’aquest documental estan recollits en el llibre de Prado.
Hàbil
a construir un bon assaig sobre la literatura de postguerra, tant del costat
feixista com dels anomenats desafectos,
així com una dura crítica als horrors de la repressió i a l'oblit sistemàtic de
la memòria històrica, a través d'un argument novel·lat. Ens convida a un exercici intel·lectual
intel·ligent doncs a través d’un assaig metaliterari i històric disfressat de
novel·la ens convida a repensar la nostra memòria històrica o millor recordar-la
i netejar-la de mitja veritat i mentides amb què sovint la transició ens ha
amagat els horrors de la reprensió franquista.
Inserint
de forma contínua informació literària i històrica de manera que ens porta fins
al punt culminant de la seua crítica dirigida especialment al robatori sistemàtic
dels xiquets de pares republicans per a lliurar-los a famílies afectes al
règim. La forma clara, precisa, irrevocable per la seua claredat i veracitat
històrica remarcada en tot moment per documents literaris i periodístics, així
com testimoniatges directes, amb els quals ens explica els horrors de com es
practica la regeneració política i l'eugenèsia sistemàtica dels elements
dissidents especialment comunistes i especialment dels seus fills en pro de la regeneració de la raça, és
contundent, clara, presentada sense escarafalls, però sense vels negres.
“Y
los niños fue idéntico. Te aseguro que, aunque parezca mentira, Franco tomo al
pie de la letra las locuras de Vallejo Nájera. He estado estudiando las
declaraciones de dirigentes de esos
años, testimonios de las víctimas, y demás, y en resumen, creo que pudieron ser
reeducados entre 25 mil i 30 mil niños y que muchos se les cambió el nombre y
fueron dados en adopción a familias católicas
afines al régimen. [pàg 196]
[…]
que cuando los padres adoptivos no les gustaba lo que les daban, bien
porque fueran niños con enfermedades, o
bien porque tuvieran el carácter difícil, simplemente iban al auxilio social y los cambiaban por otros. Hay quien recuerda
haber sido entregado sucesivamente ni más ni menos que a cinco familias [pàg
406]”
La
eugènesia, o millora de la raza per mitjà del control dels republicans en
general i especialment dels marxistes i comunistes com malalts mentals i dèbils
mentals i de la reeducació dels fills
per evitar ser contagiats per les idees maternes i paternes són
defensades per Gregorio Marañón i el psiquiatre militar Antonio Vallejo Nájera
i Benjamin Prado ens la descriu amb tota la seva cruesa i veracitat històrica,
que deixa patents unes idees
esfereïdores, que Franco i els seus afectes no sols van aprovar sinó
que varen portar a terme:
[...]sobre
el libro del coronel Antonio Vallejo Nájera [...] Y créanme si les digo que la
biografía de aquel delirante psiquiatra militar, al que luego he dedicado
muchas horas de estudio, me dejó anonadado. [...] Al llegar la guerra civil
convenció a Franco de crear el Gabinete de Investigaciones Psicológicas del
Ejército, donde pensaba demostrar su teoría que el marxismo era una tara
mental, expresada en obras como [...] La locura y la guerra, Psicopatología de
la guerra española de 1939; y en el volumen Eugenesia de la hispanidad y
regeneración de la raza, aparecido un año más tarde y donde agradecía a
Nietzsche" la resurrección de las ideas espartanas sobre el exterminio de
los inferiores orgánicos y psíquicos, parásitos de la sociedad. […]Una vez "probado" por Vallejo Nájera que ser
marxista era una enfermedad cerebral, se hacía necesario, según expresión muy
del gusto del Régimen, "separar el grano de la paja", quitándoles los
hijos a los "débiles mentales", porque si militan en el marxismo, de
preferencia psicópatas antisociales, la segregación total de esos sujetos desde
la infancia podrá liberar a la sociedad de esa plaga terrible". Dicho esto
las autoridades franquistas aplicaron con todo el rigor del mundo sus tesis ,
llegando a crear en Madrid una penitenciaria para madres lactantes y
disponiendo a su antojo de los hijos [...]" 136-137
Un llibre transcendent en què Benjamin Prado ens
convida a una reflexió profunda del franquisme però sobretot del procés d’oblit
a què ens han sotmès a tots nosaltres, i que no ens deixarà en cap moment
indiferents. Un exercici interessant és llegir aquest llibre amb el complement
del documental de TV3 Els fills del
franquisme, que és astorador no només per la crítica que implica a un dels
moments més foscos de la nostra història sinó pel testimoniatge de les dones i
els nens que el varen patir, proper a la ràbia, el dolor i la llàgrima, a les
quals cap de nosaltres pot ser indiferent, si com diu el mateix Benjamin Prado “o eso o es que no tienen corazón” pàg 86
Cada dia veiem a la televisió la mort de nens en
conflictes llunyans, violacions de dones, repressió, dictadura, escenes
terribles de dolor i ràbia, a les que estem ja tan acostumats que ni tan sols
ens esfereeixen. Sovint em demano si el cervell social que tots portem dins
l’han matat aquells qui volen que oblidem o el nostre aburgesament que ens
permet separar el que està a milers de quilòmetres de nosaltres.
Diuen que la història és cíclica, fins i tot amb una precisió matemàtica,
però com deia l’autor de Farenhait 451
només nosaltres, recordant els nostres errors, farem que l’au fènix de l’horror
cada cop es repeteixi menys.
