dilluns, 27 d’octubre de 2014

Properes tertúlies: «Un món feliç», «Alícia al país de les meravelles» i «Nosotros»



Després de l’èxit de les primeres tertúlies que van anar sobre Fahrenheit 451 de Ray Bradbury i La barca d’Isis de Joan Oller, des de Serveis Educatius Carles Canudas i Orciny Books volem anunciar les tres properes de les Petites Tertúlies Bait Al-kutub Timbuctú, perquè tingueu temps d’anar llegint.
Com ja sabeu es celebren de manera virtual a travès de Facebook i el nom és un homenatge a les trobades de savis que es celebraven a l’ombra de la biblioteca de Timbuctú i que són unes de les més antigues de les que es té constància. Els llibres que escollim són sempre de gèneres fantàstics (ciencia-ficció, fantasia i terror), ja siguin clàssics universals traduïts al català o d’autors catalans contemporanis.
El calendari és el següent:
  • 17 de novembre: Un món feliç d’Aldous Huxley.
  • 15 de desembre: Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll.
  • 19 de gener: Nosotros de Yevgueni Zamiatin.
Totes es faran a les 20:00 hores a un esdeveniment de Facebook que anunciarem a les nostres xarxes socials.
I si voleu saber alguna cosa de les biblioteques de Timbuctú centre cultural i intel·lectual durant tota l’edat mitjana i considerada l’Alexandria de l’Àfrica negra aquí teniu una ressenya.
Pàgines de Facebook: Espailectura, Orciny Books
Twiter: @eowin32002 @orcinybooks #timbuctu #tertuliaonline

dijous, 16 d’octubre de 2014

Intemperie, de Jesus Carrasco



“Luego, cuándo el viejo sacudió los dedos pidiéndole que parase, se llevó la lata a la boca y se bebió lo que quedaba de un trago.



De espaldas al anciano, trató de orinar en la lata, con escasos resultados. Hacía días que sus micciones eran escasas.”  Pàg 114

 

 


Jesús Carrasco: "He buscado una mirada dignificadora sobre el mundo rural"

Es autor de libro 'Intemperie', considerado como el más recomendable por La Vanguardia en el 2013

Jesús Carrasco:
Imagen del escritor Jesús Carrasco LV / Àlex Garcia

Jesús Carrasco ha escrito un libro (Intemperie, Seix) que sorprende por su emocionado amor al paisaje y a la palabra. Un panel de expertos consultado por La Vanguardia consideró que el suyo fue el libro más recomendable del año 2013. Carrasco (Badajoz, 1970) nos transmite una España con clima inclemente, eternamente sedienta en un entorno rural y agreste que parece íntimamente unido a la violencia soterrada… Hay algo de cíclico en este relato, en el que se intuye que la paz no llegará hasta que llueva y se remanse una tierra árida, testigo mudo de la durísima existencia que proporciona a sus habitantes.
Es literatura pura que recrea un mundo pasado e imaginado narrado gracias a la sencilla sobriedad de unas palabras que ha querido sacarlas de la intemperie.

Usted demuestra en su libro un gran amor por las palabras, y, en concreto, por la recuperación de esas palabras del mundo rural que esconden un modo de vida ajeno a nuestra cultura urbana, pero intensamente vivido en su relato. ¿Lo que nos explica es una imagen vivida o recreada…?

Ambas cosas. Soy de origen rural y muchas de las situaciones que viven los personajes, o los objetos que manejan, los conozco de primera mano. Aunque en la novela no se dice cuándo se desarrolla la acción, se intuye que es un tiempo pasado que yo, por mi edad, no he vivido.

El paisaje, el mundo de la ganadería y el medio rural es uno de los grandes protagonistas de su relato. ¿Por qué?

Porque son mundos que me interesan y, hasta cierto punto, conozco. Para mí, como narrador, es más sencillo tratar los temas que quiero sobre un trasfondo conocido. Digamos que se reduce la incertidumbre y puedo centrarme en el fondo de los asuntos. Si intentara ambientar una novela en, qué se yo, la Moldavia del S. XVI, todo sería mucho más artificioso y se verían las costuras del texto más de lo debido.

Al margen de esa relación más o menos utilitaria, mi relación con el paisaje narrado es muy fuerte. Soy un niño que ha crecido entre olivares y barbechos. Siempre he jugado en el campo.

¿El paisaje condiciona “lo español"?

El paisaje lo condiciona todo, incluso en aquellos lugares donde lo urbano se ha asentado de una manera absoluta. Manhattan es como es porque geológicamente se dan las condiciones para que se pueda cimentar de manera estable.

En términos más amplios, el paisaje conforma las culturas, las va "amasando" a lo largo de la historia hasta producir idiosincrasias que, al final, también se alimentan de si mismas. Si tomamos El Quijote como el texto clave que es, vemos ya muchos de nuestros rasgos culturales. Es un texto, curiosamente, en el que el paisaje es determinante.

Su relato es también un reivindicación del ganadero. ¿Es así?

Es una de las muchas posibilidades que ofrece el texto. Hay una reivindicación consciente del mundo rural en el que están incluidos sus oficios. Quería posar una mirada dignificadora sobre un espacio hasta cierto punto arrinconado en la literatura y en el arte en general. Espero haberlo conseguido.

¿Se siente ecologista?

Primero habría que definir qué es ser ecologista. En principio es una etiqueta en la que no me siento cómodo. Me alejo de una visión, quizá superada ya, del ecologismo como religión o verdad absoluta. Me defino como una persona con conciencia ambiental.

Sigue algunos hábitos a favor de un comportamiento respetuoso con el medio ambiente?, ¿cuáles?

Los propios de cualquier persona mínimamente responsable: ahorrar agua y electricidad, reciclar y reutilizar todo lo posible y tratar de que los niños que me rodean asimilen estos hábitos con naturalidad. Me desplazo caminando, en bicicleta o en transporte público y muy esporádicamente utilizo un coche compartido. Además, cultivo un huerto colectivo y participo en otro escolar donde tratamos de acercar a los niños el trabajo con la tierra.

¿Crece la preocupación por la conservación de la naturaleza y el desarrollo equilibrado en España?

Crece la preocupación y la participación ciudadana. Sólo hay que ver cómo éramos hace veinte años. La pregunta clave es cuánto crece esa conciencia. Desde mi punto de vista, no estamos a la altura del desafío o, más concretamente, no vamos a su ritmo.

Los animales aparecen en su relato muertos en muladares, o como una amenaza (cuervos) que se pueden abatir sobre cadáveres. ¿España ama a sus animales? ¿somos un país maltratador de animales?

En primer lugar, en la novela no he tratado de retratar el carácter español o, particularmente, la relación del español con los animales. Aclarado esto, diría que España ama y desprecia a sus animales según el barrio. Por poner un ejemplo, en Andalucía, donde vivo, el caballo tiene una presencia central. Forma parte de la vida cotidiana y, generalmente, todo el mundo es sensible a su belleza. Por otra parte seguimos teniendo fiestas populares, en toda España, que tienen por centro el maltrato animal, incluidos los toros.

Diría, en general, que tenemos una relación con los animales presidida por el utilitarismo. Si nos sirven los cuidamos. Si no nos sirven, sencillamente, no tenemos en cuenta ni sus necesidades ni sus derechos. ¿Cuántos perros se siguen abandonando hoy en las carreteras?

¿Cómo se imagina un desarrollo equilibrado para su tierra, Extremadura?

La dehesa, que ocupa una gran superficie del territorio extremeño, es un buen ejemplo de desarrollo sostenible. Es lugar de aprovechamiento maderero (o corchero), es espacio de cría para el ganado y todo ello sin dejar de ser lo que es, un bosque autóctono. Ese se un modelo de desarrollo que crea riqueza, asienta a las poblaciones y es respetuoso con la naturaleza.

En su relato no sabemos las causas de estas persecuciones trágicas. ¿Nos lo aclarará en próximas novelas?. ¿Desempeñaran en ellas un papel importante también la naturaleza?

Bueno, yo creo que hay suficientes elementos en el texto para intuir los motivos por los que el niño huye. Por otra parte, no tengo intención de desvelar o de explicitar esos motivos en sucesivas novelas. No sé cómo será el conjunto de mi obra pero, al menos, mi próximo libro tiene una fuerte presencia de la naturaleza.

Delibes, 'El llano en llamas', 'El Lazarillo' son algunas referencias/sugerencias que proyecta su relato. ¿Qué autores le han interesado más…o han sido básicos para su formación?

Curiosamente autores urbanos, especialmente norteamericanos.
 http://www.lavanguardia.com/natural/20140215/54401289023/jesus-carrasco-buscado-mirada-dignificadora-sobre-mundo-rural.html#ixzz3GJHUk

 

 

dimecres, 15 d’octubre de 2014

El Pont dels jueus el proper dijous dia 30 a la Biblioteca de Can Sant Joan de Montcada



Qui sóc i per què escric

#tertuliesespaisdelectura 

Des de SECC aquí us deixem  un bon article del propi Martí Gironell d'Actualitat literària sobre Martí Gironell a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)


Per això, cada vespre abans d'anar-me'n a dormir, escrivia en un diari totes les experiències i sensacions que m'havien sorprès. Quan vaig tornar, tenia ganes de compartir totes aquelles vivències i parlant parlant amb un amic editor em va oferir la possibilitat de donar-los forma de llibre. I així va ser com va néixer La ciutat dels somriures. Històries de supervivència a Bombai, publicat a Cossetània Edicions. Aquella publicació va tenir dos objectius. Un, posar ordre i, com us deia, compartir-ho amb els lectors. I l'altre, que tots els beneficis de la venda del llibre se n'anessin cap a Bombai.

Que l'aventura d'escriure i publicar funcionés, em va esperonar a tirar endavant una idea que feia anys que em rondava pel cap: novel·lar l'època en què a Besalú, el meu poble, es va aixecar el conegut pont romànic. Sabia que em posava en un terreny espinós, pantanós, desconegut i potser fins i tot inhòspit. Per què? Perquè hi arribava des d'un àmbit –el periodístic– i d'un sector –el mediàtic, jo treballava a la ràdio i a la televisió– que no sé per què no estan ni ben vistos ni acceptats en la literatura. Una realitat que encara ara no entenc però que ja no m'amoïna. Crec que hem de reivindicar que tothom que tingui una bona història per explicar té dret a escriure-la i compartir-la amb qui la vulgui conèixer. Sempre que hi hagi un editor disposat a posar-la en circulació...

Total que em vaig capbussar en l'apassionant món de la literatura, un món del qual si quan estudiava BUP, COU o a la Universitat m'haguessin dit que en formaria part no m'ho hauria cregut mai, perquè, a mi, llegir i escriure no em deien ben res, al contrari, com que sempre ho havies de fer per força (a l'escola o a l’ institut), li agafaves mania. Per això vaig optar per altres vies de comunicació amb la gent: la ràdio i després la televisió. El que passa és que en mig de tot plegat va sorgir aquesta necessitat més íntima d'explicar, de comunicar certes coses que només et dóna l'escriptura. Quan vaig veure i comprovar que a través de la paraula escrita era capaç de traslladar el lector a espais en el temps i de fer-li viure i sentir un munt de sensacions que difícilment experimentarien d'una altra manera, no vaig dubtar gens a continuar abonant aquest terreny. I són els lectors qui m'hi fan sentir còmode. Són ells també qui amb les seves observacions en els clubs de lectura –trobades impagables amb els que et llegeixen– modelen i perfilen el teu estil i la teva manera d'escriure.

Per mi escriure és com un ofici en què en cada novel·la procuro fer-ho millor. N'aprenc, i encara que cada personatge, cada història, em demani una feina diferent, això m'enriqueix per les que han de venir. En el meu cas, el fet de recuperar moments i personatges de la nostra història m'ha permès conèixer i aprofundir en el nostre passat comú i posar l'accent, el focus, en homes i dones que amb la seva trajectòria també han contribuït a forjar el nostre caràcter i el nostre imaginari col·lectiu. Com que no han tingut cap capítol –i de vegades ni una ratlla– als llibre d'història em ve molt de gust reivindicar-los, defensar-los i sovint donar-los a conèixer al lector a través d'una novel·la. Una novel·la que suposi una aventura, una descoberta que al mateix temps l'engresqui a continuar descobrint i llegint. I poder-ho fer és un privilegi. Gràcies a tots els que ho fan possible. [Text de l’autor 2012. LLetrA]

dimecres, 8 d’octubre de 2014

La Marca del Meridiano, Lorenzo Silva. Premi Planeta 2012, a Montcada el proper 7 d'octubre




La Marca del Meridiano, Lorenzo Silva. Premi Planeta 2012
Alícia Gili Abad
Bevilacqua y Chamorro, són d’aquells personatges que t’atrapen des de la primera pàgina, l’atractiu dels  personatges, però sobretot del continuat duel de personalitats. Típica fórmula de moltes parelles detectivesques de la novel·la negra, que Silva ha portat un punt més enllà, caracteritzant   amb mestria els dos Guàrdies amb el caràcter modern de la novel·la negra sense oblidar els atavismes propis de país, del cos policial, i del caràcter propi de cadascun dels personatges.  

La majoria de nosaltres segurament ja coneixíem a Bevilacqua y Chamorro,  o Vila, per aquells que les llengües se’ls donen malament i els costa massa pronunciar dues consonants seguides, perquè des del  El lejano país de los estanques del 98, aquests personatges han fet un llarg  recorregut.


Bevilacqua ens parla en primera persona, amb una tècnica narrativa directa i clara, sense flashbacks ni gaires salts temporals  de la brigada d’investigació criminal central i de les seves tècniques bassades en un model ètic, i un recorregut històric que és hereu de la història d’Espanya des del segle XIX, però alhora un cos policial amb tècniques modernes que poden rivalitzar amb qualsevol sèrie policíaca americana [pàg 296]. I tanmateix amb una clara aposta per descriure amb claredat el nostre sistema judicial i policial, molt diferent del que ens tenen acostumades les tradicions anglosaxones de la novel·la negra. [pàg 291]
Una de les principals característiques de les seves novel·les és però, que l’argument policial és de fet només una excusa per desentortolligar petites històries al darrere que són la verdadera raó de ser dels seus llibres:  En el cas de La Marca del Meridiano, la trama de corrupció policial, però també de les màfies de prostitució, de la crisi política, social, i econòmica que a travessa aquest país són el rerefons, d’aquesta novel·la que seguint la tradició americana de la novel·la negra de caràcter social, no deixa cap sense esberlar.
Però la veritable identitat d’aquest llibre té molt a veure amb el seu autor, un home que és confessa madrileny intermitent i foraster a Catalunya, un dels seus llocs geogràfics vitals, i amb el títol, La marca del meridiano, aquest meridià  inventat, arbitrari, que ens divideix geogràficament, però que mostra moltes  altres divisions, personals, socials i culturals. La divisió entre orient i occident, la divisió entre la Catalunya marítima i lluminosa,  i la Castellà dura i orgullosa. Però també la divisió personal, el meridià que tots tenim i que podem o no creuar, entre el bé, i el mal, l’ètica i la corrupció, la nostra vida i la dels altres.
Silva ens mostra en aquesta novel·la dos mons, dues cultures, separades per un meridià arbitrari, però també per una concepció de vida: l’orient, que mira al mar, a les cultures clàssiques de més enllà del mar, i l’occident que mira els boscos i muntanyes, que mira la tradició. Dos mons que comparteixen molt, i que sovint no miren res més que el que els  separa. Sílva intentà recordar en el seu llibre que aquests dos móns poden conviure des del respecte i que els ponts sempre es poden tornar a crear. [pàg 398]
Per recrear aquesta separació d’estructures de pensament, culturals i socials, utilitza un recurs de la novel·la policíaca que ens té molt acostumats els films americans: el xoc de jurisdiccions entre cossos policials,  el que a una peli americana són el FBI i el xerif local, aquí són la Guàrdia Civil, i els Mossos d’Esquadra. O sigui, Silva usa de nou un entramat policial com excusa  per mostrar-nos una realitat actual a casa nostra.
He de dir però que en aquest cas, he trobat que la novel·la malgrat haver rebut el Premi Planeta 2012 ( o potser precisament per això) es centra massa en l’exaltació d’un cos policial, i en les anècdotes de vegades una mica tendencioses, tot i ser reals, entre el castís folklòric i el català de la seva, i li manca una mica més del pensament profund i centrat que ens deixa anar Bevilacqua a través de les seves cites de llibres i els records de les seves cançons o films [Melville, pàg 272, Kubrik  pàg 239]
“-Mossos, por suerte tengo un amigo allí.
-Ya lo dice el refrán: hasta en el infierno- recordó.
-Son majos, hombre. Y este es buen poli. Comprobado” pàg 302
Una cosa si m’ha agradat, la imatge de l’arc, la representació fugissera del meridià inventat, en una autopista, de nit, lluminós, separant, distingint orient d’occident... sempre m’ha agradat més orient, pel que té de sibil·lí, pel que té de llenguatges, de musicalitat,  de clàssic, des de Mesopotàmia i l’Indus a Grècia i Roma, de Mediterrani, de Sol Ixent... Pensar en Catalunya com a part d’aquest orient, contraposat a l’ occident, colonial, mediàtic, globalitzador, impositiu culturalment i socialment, anglòfon, és una imatge poètica i bonica que ens regala Lorenzo de Silva a tots nosaltres.

“Cuando abrí los ojos, vi un indicador que avisaba de la proximidad del meridiano de Greenwich. A tres mil metros, anunciaba. Minuto y medio más tarde lo cruzábamos. Habían construido sobre la autopista un arco de color claro que sobrevolaba de extremo a extremo, para señalar el punto exacto por el que pasaba aquella divisoria imaginaria entre el oriente y el occidente. Nunca lo había pensado: aparte de otras cosas, Barcelona y Madrid los separaba esa línea que venía a situarlas en distintos hemisferios y les asignaba coordenadas opuestas. Mire mi pantalla del GPS, donde ahora mandaba la E en lugar de la W” pàg 154

Vila i Chamorro varen pendre vida ahir amb Lorenzo Silva i La marca del meridiano

#SECC #tertuliesespaisdelectura #montcada @VilaSilva a @bibsmir @bibliotequesXBM @@bibcerdanyola 

Avui a la Biblioteca Elisenda de Montcada, tertúlia amb Lorenzo Silva, que ens ha apropat a la literatura policíaca, a l'actualitat política i social, i als seus personatges estrella, Vila i Chamorro. Una trobada amb un autor carismàtic i proper que ens proporcionat una bona estona parlant de literatura. SECC ha tingut de compartir la lectura  d'aquest llibre  amb una trama ràpida però com sempre crítica, que té lloc en part a Catalunya, i on podem veure aquesta idea d'orient i occident amb la imatge del meridià. 










dijous, 2 d’octubre de 2014

L'Estiu que comença a la Biblioteca de les Franqueses



L’Estiu que comença,
Petites històries farcides d’humanitat configuren una gran novel·la
Alícia Gili Abad, Biblioteca de les Franqueses, avui  dia 2 d'octubre amb Sílvia Soler
“La violeta es va afanyar  a explicar a en Gerard que aquell brindis que acabava de proposar la Júlia era “el tradicional de la nit de Sant Joan” i la Júlia es va emocionar estúpidament veient com els costums esdevenen tradicionals i com s’hereten igual que s’hereten els llibres i les cases”
@eowin32002 #tertuliesespaisdelectura
Qui no ha tingut una amiga inseparable  des de la infància que ha volgut compartir  amb la família? Qui no té una nit de Sant Joan, un cap d’any, un aniversari, o el primer dia d’hivern on es reuneixen família i amics, i tradicionalment els records  dels grans i les noves experiències dels petits es barregen en encontres plens de riures, pors, tendreses, gelosies i fins i tot dolor? Qui no ha perdut un familiar o amic on el vuit de la pèrdua sembla un forat impossible de sorgir?
De tot això ens parla Sílvia Soler a l’Estiu que comença, com ja ho havia fet a Petons de diumenge. De coses tan quotidianes, tan familiars, de sentiments tan propers, que el lector se sent atrapat per la història amb la qual s’identifica.
Amb un llenguatge proper, ric i suau, i amb una trama ben lligada, ràpida de llegir, encara que pausada en els fets que ens transmet,  que ens indica el pas del temps a cada inici de capítol amb una efemèride de l’any en curs o amb la banda sonora d’un temps, on passa ben poca cosa i a l’hora passa de tot.
 Sílvia Soler ens parla de dues famílies, agermanades des de la infància de dues nenes i del pas natural del temps, on l’amor, l’amistat i la mort conformen a parts iguals la psicologia de cada un dels personatges.
Com ella mateixa diu l’univers que l’interessa és el món de la família  i els sentiments i les relacions que l’envolten:
“[….]Si, aquest és el terreny on em sento còmoda i m’agradaria continuar aprofundint en aquest mateix àmbit. També com a lectora els meus gustos van per aquí.”
A vegades el que hom diu el dia de la teva mort, és el que t’ha definit realment en vida, i Sílvia Soler aprofita aquest moment, el moment de la mort, per fer un retrat psicològic de cadascun dels personatges protagonistes de l’obra, perquè és el moment que ens defineix com persones els que moren i els que quedem:
“—La meva mare—va començar— deia sovint que la Roser era la seva germana bessona. No deia “la meva ànima bessona”, deia “la meva germana bessona”. Perquè és així com és sentia[...] pàg 45
L’Andreu i la Julia, els dos protagonistes, que conformen aquest univers familiar i d’amistat, estan marcats abans de néixer, el dia que varen néixer, uns pocs dies abans i el mateix dia de la revetlla de Sant Joan, i pel dia que varen patir la tragèdia junts de perdre a les seves mares.  És aquest fil tènue del destí, que ambdós semblen voler doblegar però que els retorna un cop i un altre el que els lligarà de per vida, a ells i a les seves famílies.
El llibre m’ha agradat, m’agraden els protagonistes, la dolçor dels sentiments, el realisme dels egoismes i les gelosies, però sobretot m’han agradat aquestes figures tan poètiques amb què la Sílvia Soler ens defineix els sentiments:
“Entre ells dos creix, davant  de desenes d’ulls tafaners, un globus gasós i lumínic, que s’eixamplava i s’encongia, resplendent i a poc a poc s’anava espessint[...]” pàg 68
O les descripcions de l’entorn, dolces i exactes, que et fan sentir com si poguessis veure les cales, la casa de la platja, o els primers dies d’estiu:
“El sol del mes de juny havia fet esclatar el jardí. L’allium exhibia les seves esferes rosades i les abelles i els borinots rondaven la blavor de l’espígol i el groc de l’herba de Sant Joan.”
O com podem copsar els sentiments terribles, de ràbia, dolor, pena que la mort et porta al cor:
“La Selma va veure baixar la ràbia,  davant dels seus ulls i ja no podia veure el que havia al darrere. Ràbia perquè era jove, perquè tenia tres fills  petits i no volia deixar-los. Una ràbia sorda, ferotge, que s’assemblava a la fúria, a la ira fins i tot a la violència.” Pàg 117
L’Estiu que comença és un llibre ple d’amistat, de família i de tendresa, però també de reflexió sobre la mort i sobre la vida i com el més difícil és guardar l’equilibri entre aquestes dues veritats inalterables:
“Quina era la fórmula  per conciliar el record i l’oblit, o el que és el mateix, el dolç habitacle de la nostàlgia amb l’irrefrenable impuls de la supervivència? Pàg 133