dilluns, 10 de novembre de 2014

Cròniques de la mort d'n cervell III: La iconografia dels símbols, iconologia d'una identitat



El meu pare em va ensenyar que els símbols eren importants, perquè eren part de la teva identitat, et definien, i definien el món que t’envoltava.  La iconografia dels símbols era part de la seva feina, en una impremta, on   havia començat netejat  caixes de tipografies  i va acabar sent corrector d’edicions com la Col·lecció Bernat Metge.  Ja era ben petita quan em portava un dissabte a la feina on anava a fer hores extres, i m’ensenyava aquelles peces de ferro que representaven lletres. “Veus, això és la iconografia dels símbols, em deia, mostrant-me les caixes on componien les pagines.“ Jo no l’entenia gens.  Tampoc entenia com el meu pare, agnòstic fins la medul·la celebrava cada any els nadals. “Per Nadal cada ovella al seu corral, deia, el Nadal és la família”


Després vaig aprendre molt més dels símbols, alguns sense voler, quan vaig haver d’anar a veure a mà germana en un calabós de Via Laietana,  o quan la policia  va esbotzar els meus llibres de contes, buscant vet a saber que en els  armaris de ma germana. Vaig aprendre de seguida i a la força  que el color gris que regia la vida de la meva família era un símbol de tristor i d’imposició.

Però el meu pare és va entossudir en què el meu record no fos gris, si no de colors, i en quan va poder em va mostrar símbols ben lluminosos:  Just poc després de morir Franco, jo tenia uns 9 anys. Mon pare no es va deixar cap esdeveniment per visitar: El primer 11 de setembre,  el primer míting del PSUC a la plaça de toros de la Monumental, les primeres manifestacions per una escola lliure i en català, el “Ja sóc aquí”, la primera manifestació a Plaça Catalunya amb el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” Jo entre els 9 i els 12 anys vaig recórrer amb una cinta de la senyera a les cuetes  de la mà del meu pare, cadascun d’aquests actes, que amb el temps han esdevingut simbòlics, d’una lluita, d’un tarannà, d’una manera de ser. I aquests símbols em varen conformar com persona. 

Ma mare deia “però on portes a la nena, encara acabarà rebent un cop de porra dels grisos”, però món pare reia. “La llibertat és guanya pas a pas, deia, amb petits símbols, petits moments” I jo entenia poc segurament del que m’explicava però alguna cosa ja havia arrelat dins.  Recordo que un dels dies que varem intentar saber noves de ma germana quan la tenien tancada a Via Layetana,  varem baixar fins a la comissaria grisa i bruta amb ma mare. Un policia  li va dir a un altre “aquí tienes una pequeña roja separatista que viene a ver la puta de su hermana” I era cert, era petita, però el policia fins a cert punt tenia raó. Jo llavors ja tenia arrelat un profund sentiment  d’identitat, que m’havien tramés els símbols del meu pare.
I els meus germans, tots dos molts més grans que jo, havien sentit com aquest sentiment, aquest amor pels símbols, aquest estudi icnogràfics pel seu significat que el nostre pare ens volia transmetre, també havia arrelat en ells.  No podem ser més diferents tots tres, però aquest pòsit   el podria veure qualsevol que ens conegui  una mica. El meu pare ja va morir fa anys, va demanar que llencéssim les seves cendres al Mediterrani, per acabar el seu  viatge vers a Ítaca un cop mort. Fins i tot en la mort, va trobar lloc pel simbolisme

Anys després va morir ma germana, i un dels darrer records que tinc d’ella, és durant el seu darrer Nadal, en els primers passos del procés, quan deia amb un somriure i davant de la incredulitat de la resta de la família “Aquest cop si que ho aconseguirem, estic segura”. 

Per això el N9N s’havia convertit també en un símbol, un símbol del record, un símbol d’identitat, un símbol de la família, un símbol de qui era jo mateixa. I per això la iconografia havia de ser perfecte, com aquelles pel·lícules que t'han parlant molt bé i que tant desitges veure. Però quan arriba el dia i les veus et deceben. 

Així va ser el meu 9N9:
Havia pensat com quan anava de la mà del meu pare  amb les cuetes de senyeres, que agafaria la mà de ma filla i que aniríem amb un somriure a compartir aquell moment. Només sortir de casa però la cosa va començar a fallar, jo volia fer una foto amb tots de la butlleta amb el SiSi, com si la mostréssim al cel, a aquest camí imaginari cap a Itaca que el meu pare ja havia emprés molts anys abans, i mostrar-li que jo seguia cada una de les molletes que m’havia deixat i seguia confeccionat els símbols com ell m’havia ensenyat, i seguia fent la iconografia d’una vida, d’una persona d’una identitat. Molt romàntic i bleda, ho sé, però era la meva il·lusió.  Però no va ser així, la meva parella i la nena tenien pressa, tenien més plans i només volien córrer per acomplir el seu deure de votar. 

De fet les coses  ja presagiaven que no serien com jo havia somniat el dia abans. Jo tenia un estat gripal de cavall, i aixecar-me a les 8 del matí per estar a votar a les 9 em semblava un món en el meu cap emboirat, però la meva parella volia estar a les 9 i la meva filla  tenia compromisos després. “Jo aniré a votar quan m’aixequi, va dir ell” Jo ja em temia, que em trobaria tant malament a les 8 del matí que no sabia si seria capaç de llevar-me. Portava dos dies dormint poc i malament per culpa de la febre. 

Tot i així ho vaig fer. I després d’un estira i arronsa amb ma filla que tenia pressa però que costa també de fer-la llevar, a quarts de deu estaven al carrer de camí  a l’IES Margarida Xirgú d’Hospitalet, jo amb la càmera a la mà i la butlleta amb el SíSí a l’altra. “ No, ara no fem cap foto, ja la farem després, que tenim pressa, digué la meva parella” Jo vaig remugar, aquella foto en sortir de casa aquell dia tant buit de finalitat jurídica i política, però tant plena de simbolisme, era important, però  no podíem esperar.
Ells corrien, a mi em costava seguir-los. Amb l’estat gripal em costava respirar i el meu pas era de tortuga. Tot i això anava contenta, remugant perquè m’havia perdut aquell moment, aquella imatge simbòlica però corrent.
Quan varem arribar al IES Margarida Xirgú, tot era ple de gom a gom, les taules per signar, la gent per entrar a les taules de votació, la meva parella va dir “ja signarem després, ara anem a votar que tenim pressa” i tots varem entrar dins. Però havia tanta gent que costava saber on estava la taula que et tocava. Tot i així un cop dins del  IES vaig fer una autofoto de la meva butlleta amb el lloc de votació i la butlleta amb el SiSi.  Com a mínim tindria aquell record. 

En aquell moment tot va ser una mica caòtic intentàvem trobar la cua que ens pertocava i jo estava desconcertada, i tot s’ha de dir, el desencís i la febre no em feien gaire preclara.  Llavors mentre miraven els números de unes de les taules i agafàvem butlletes perquè no en teníem prou amb les que ens havien enviat a casa  ma filla ens crida enfadada “ Va!!! que és aquí, nassos, que tinc pressa” Amb tot ens havíem retardat del timing previst i els seus amics l’esperaven a l’altra banda de BCN, així que corrents anem cap a les taules, i les noies de l’organització que en aquell moment se’l començava a acumular gent, ens varen guiar cadascun a taules diferents, ma filla i el meu marit a una i jo a un altre, pels cognoms.  Després darrera meu es varen col·locar més gent a la cua.  Volia fer una foto del moment de votar de ma filla, era la tercera generació  en el nostre camí cap a Ítaca. 

La família davant meu es feia fotos i comentava amb els voluntaris. Un d’ells tenia un fill que ja havia votat a Honkong.  Des del meu lloc a la cua vaig fer una foto de ma filla votant. No era bonica, era de lluny i no es veia la cara però com a mínim era una foto. Quan hem va tocar votar, ja tenia llàgrimes als ulls. No varem parlar res. Segurament varem pensar que estava emocionada. 

I era cert, estava emocionada,  perquè en aquell moment acomplia amb un somni, un símbol, un moment, el de votar que potser seria recordat en el futur. Com un símbol amb tanta força com aquell “Ja soc aquí” o aquell “Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia” símbols que ens havien obert el camí per arribar fins aquí.  Però estava trista, perquè aquell no era el moment simbòlic i familiar que jo havia imaginat dins de la meva iconografia. 

Vaig sortir, decebuda. La meva parella em va dir que podíem fer  la foto llavors. Jo vaig negar. “Ja no tenim les butlletes. “ Ell va dir “encara   en tens a les butxaques” I es va enfadar quan vaig dir que no, que aquelles ja no valien. Però es perquè allò seria un símbol prefabricat,  no eren les butlletes que jo havia votat, no era el camí cap a Itaca que fèiem en sortir de casa per anar al col·legit electoral, no era allò que és pot fabricar amb un photosop per dir “Jo he estat aquí” Allò ja no era un símbol.  Ja no tenia cap raó de ser. 

Llavors varem signar a la taula la petició del Herrera i tots tres varem marxar cap a casa, ells, com que cada cop s’havia fet més tard, corrien si no volaven, jo els vaig seguir una estona de lluny, no podia córrer tant,  i a demés plorava. Plorava d’emoció, plorava de ràbia, plorava perquè la pel·lícula no sols no havia acabat com jo somniava, si no que ni tant sols havia començat. 

En arribar a casa, ells marxaven ja amb la moto a trobar els amics de ma filla. I jo em vaig sentir una mica buida. Entenc que  els símbols avui dia han perdut valor, amb la rapidesa del moment, on un símbol és reemplaçat per un altre a les xarxes al cap de pocs segons. I on jo, amb 48 anys,  sóc ja de les darreres generacions que encara  recorda d’on venim, i a on volíem anar. La gent poc més jove que jo ja no ha viscut directament res d'això.
I tant mateix durant tota la tarda em varen arribar fotos de les meves nebodes votant, de les meves cunyades votant, d’amics , la majoria castellano parlants i que possiblement no votarien pas com jo, votant. I això em va animar a penjar aquella foto, lletja i llunyana, on qui la coneix podria distingir a la meva filla votant, i dedicar-la al meu pare, perquè sigui on sigui en el camí d’Itaca, vegi que la seva néta, a qui no va conèixer mai, ha iniciat aquest llarg camí cap a Itaca. 

A la nit vaig començar  a sentir les valoracions de polítics i de periodistes i molts d’ells es dedicaren a condemnar el dia de participació  perquè no tenia cap validesa política ni jurídica, i que només valia com a Símbol i els símbols no valen per a res. I llavors ja em vaig emprenyar, quan sentia a periodistes de 8tv en fotent-se d’imatges com l’abraçada d’en Mas i en Fernández o del míser 35% de participació, uns mísers 2 milions de persones que havien participat. Segurament tenen raó. Hem perdut el valor dels símbols, avui dia els fabriquem a twiter o a qualsevol altra xarxa en pocs minuts. Però és una pena, els símbols ens han conformat com a poble, i si ara ho reduïm a política, pressupostos i  shares de televisió, sento que la nostra identitat,  la nostra iconografia de símbols, la iconologia de la  nostra història deixarà de tenir sentit. 

Això no és res més que un petit record, un petit símbol de la meva família, el meu pare i ma germana que lluitaren per una Catalunya lliure, per ensenyar-los que ahir varem fer un petit pas més. I que encara que molts s'enriuen dels sentiments, de la força simbòlica de l'emoció que molts varem sentir ahir pel simple fet de poder votar, jo ho declaro formalment i amb veu alta!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada