dilluns, 16 de novembre de 2015

Acte de violència, cites interessants

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el


Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

#secc #manueldepedrolo. Mes actual q mai amb #actedeviolencia. A la #bibliotecadecerdanyola

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

#bibliotecacerdanyola #actedeviolencia. #manueldepedrolo

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

#actedeviolencia. Acte comunitari de desobediència civil #manueldepedrolo. #bibliotecacerdanyola

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

El mon sencer viu pendent del q passa aqui #actedeviolencia. #manueldepedrolo. #bibliotecacerdanyola

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

Obres d'imaginació #actedeviolencia. #manueldepedrolo. #bibliotecacerdanyola

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

dimarts, 10 de novembre de 2015

La terapeuta amb Gaspar Hernàndez avui a la Biblioteca de Montcada

Algunes cites:


Una banda sonora:
Una obra de teatre:
Un actor i músic:
Bookfacefriday:

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Taller de microrelats a la Biblioteca Elisenda de Montcada



Per dinamitzar l’activitat, la Biblioteca Elisenda de Montcada ha engegat una iniciativa per promoure la participació a través de les xarxes socials (twitter, facebook) convidant a participar a qui vulgui amb el hastag #MicroMir.
I com podeu fer les vostres aportacions?
· amb la creació de microcontes/microrelats: regala’m un #microconte #MicroMir
· amb la creació de foto relats: #fotoinstant literari #MicroMir

Aquí teniu algunes propostes que ens han arribat: 





dilluns, 5 d’octubre de 2015

Presentació interectiva de Catalunya Mítica

Havia una vegada un lloc màgic anomenat Biblioteca Elisenda de Montcada, on els mites els construien els i les usuari@s, la participació i cultura activa estava a les seves mans... Oi que sembla una fàbula? Doncs no: 

 Aquest darrer 5 d'octubre en Miquel Codony i l'Ismael Avalos, d'Uranik, amb l'activitat-xerrada interactiva Juguem amb el mites,  ens han proposat una forma diferent d'apropar-nos a Catalunya Mítica, un llibre que reelabora, des de la perspectiva de diferents autors, la mitologia catalana.

Catalunya mítica és una aposta de l'editorial Orciny Pres  per la fantasia en català, de diversos autors i perspectives, que aborden des de gèneres literaris diferents els nostre mites més nostrats: donyets, dones d'aigua, revivents, dips, i moltes altres tradicions i personatges que la nostra literatura moderna ha oblidat.


En Miquel ens ha presentat cada un dels relats i ens destaca les característiques dels diferents autors. Ens ha parlat de la valentia de l'editor de treballar generes i temàtiques tan diverses, però també autors novells, al costat d'autors amb més experiència.

Ens ha parlat també dels orígens de les tradicions i mites catalans, com se superposen amb tradicions cristianes, i preromanes, amb tradicions mediterrànies, àrabs i cèltiques, i com en alguns casos fins i tot apareixen abans que les tradicions nòrdiques o d'origen anglosaxó que avui dia estan més presents en la nostra literatura.

També ens ha mostrat com les tradicions catalanes, que poden ser diferents d'un poble a un altre, d'una comarca a una altra, estaven molt presents en la literatura clàssica catalana, en poetes com Verdaguer, o autors com Perutxo, i en canvi son poc pressents, amb alguna excepció notable, en la narrativa moderna catalana.

Ens ha fet reflexionar sobre si el mite transportat a la narrativa moderna, es reelabora i enriqueix o es devalua. I com totes les mirades literaries sempre són bones, vinguin d'on vinguin, però cal preservar també les tradicions de casa nostra que fins i tot varen servir d'inspiració a escriptors com Lovecraft




L'Ismael ha intentat abordar que significa el mite per nosaltres a través d'una juguesca interactiva. Que implica el mite en la nostra societat? El mite està imbricat estructuralment en la nostra societat, en nosaltres mateixos, els nostres fills juguen  i reinventen el mite cada dia quan juguen a la seva consola. Així doncs que és un mite?


Ismael tria una persona del públic i la convida a jugar, una tirada de daus, i una primera idea?



La Susana tira els daus, ha de triar una primera idea, però els daus són negatius, així que ens convida a pensar amb els petits homenets que viuen sota el Pont del riu de Montcada, a les capes d'aigües freàtiques. Són personatges foscos i desconfiats? Ens pregunta l'Ismael?




La Marta continua amb una segona tirada... que surt positiva, així que ens diu, aquests petits personatges viuen a l'aigua i la netegen de totes les porqueries que tirem els humans, llaunes, plàstics i porqueries.

Una usuària de la biblioteca tira els daus, i pregunta, quina és la gran incògnita d'aquesta història? On va a parar tota la porqueria?

La Maria tira els daus i treu una tirada negativa i ens aclareix la incògnita, ens fiquen la porqueria un altre cop a casa nostra. Com a càstigs del nostre comportament? Pregunta l'Ismael.

Però com entren a casa, ens demana? La Contxita tira els daus, i ens explica: entren per la nit per les canonades quan dormim. La Joana col·labora, és una porqueria, llefiscosa, i la Contxita afegeix i fa blub blub. L'ismael pregunta, fa blub blub? I la podem sentir? Normalment no, diu la Conxita, però la Joana en aclara, a les nits es sent el blub, blub per les canodades... 

L'Ismael ens explica que ràpidament hem posat dos elements claus en un mite: la proximitat, coses que coneixem de Montcada, i una cosa que ens comporta terror, que passa quan dormim?

I introduïm un element bàsic dels mites: el que donem i el que oferim, si donem mal, ens tornen mal i si oferim bé ens tornen bé.

Llavors participa en Cèsar, amb una tirada negativa, i ens explica com tota aquesta contaminació acaba emergint a l'Asland la fàbrica que contamina i emmalalteix Montcada.


Cal un petit gir, que introdueix l'Alícia, però la seva tirada cau en empat.... i l'Ismael empra la seva qualitat de director de joc, i positivitza la tirada i introduïm el paper de l'heroïna, Una noia guapa, forta i intel·ligent que investiga perquè la gent emmalalteix de la contaminació.

Llavors li toca a un usuari que torna a treure una tirada negativa i ens explica que la Capitana Montcada investiga i investiga i no acaba de trobar d'on prové la contaminació, fins que finalment s'adona que a tots els barris de Montcada és dona la mateixa estadística, 1 de cada 6 persones emmalalteix, que vol dir això? En Miquel ens fa reflexionar sobre l’estadística epidemiològica que implica aquest número.

Amb pocs elements, entre tots plegats hem creat un mite lligat a la nostra ciutat i el nostre entorn. Però ja és hora d'acabar, i l'Ismael, deus ex machina, decideix que l'Hugo, l'editor de Catalunya Mítica, acabi el relat.

I l'Hugo l'acaba de forma fulminant:

La capitana Montcada ha aconseguit saber que es fa a l'Asland després de molt investigar: és un centre d'investigació secreta que ha aconseguit crear una cura del càncer a partir de la contaminació!!!


L'Ismael ens felicita, de forma didàctica, pràctica i interactiva ens ha explicat la funció del mite a la nostra societat, i ens convida a tots i totes a fer aquest experiment, aquesta petita juguesca amb els amics, fills o néts, aprofitant que arriba la castanyada... i que igual que fa Catalunya Mítica amb els seus relats, és el moment de recuperar les nostres llegendes i mites, de bruixes i dimonis, deixant de costat tradicions foranies que no són pas dolentes, però que no ens han de fer oblidar el que ens dóna identitat.



Aquesta activitat portada a terme per la Biblioteca Elisenda de Montcada i Orciny Press, i amb la col·laboració d'Alícia Gili de Secc, i Miquel Codony i Isael Avalos d'Uranik, no haguera estat possible sense la col·laboració activa i participativa dels usuaris i usuàries de les @Bibsmir


Catalunya mítica, una de freda i una de calenta!!!



Catalunya mítica

Relats fantàstics inspirats en la mitologia catalana

Orciny Press, Tar núm 3
Portada de Pol Abran/ Branca Studio
Editor Hugo Camacho

Ressenya d'Alícia Gili Abad, @eowin32002, #tertuliesespaisdelectura

            Quan vaig llegir la proposta d'Hugo Camacho des d'Orciny Press d'una crida per seleccionar relats inspirats en la mitologia catalana, de seguida em vaig sentir entusiasmada per dos motius:
En primer lloc perquè la mitologia catalana s'ha convertit en una de les meves dèries d'ençà que el 2008 vàrem escriure a quatre mans Iskander, un viatge a la màgia dels llibres amb la Sílvia Romero. Ja fou llavors quan la Sílvia i jo vàrem descobrir aquest món gairebé oblidat excepte en webs que recullen rondalles i tradicions i alguns llibres com el de Pep Coll de Muntanyes Maleïdes. Des de llavors, començant amb una novel·la inèdita sobre donyets per joves a quatre mans amb la Sílvia, una tetralogia sobre el revivents i dones d'aigua també encarta inèdita i més de dues dotzenes de relats basats en mites catalans, alguns dels quals he publicats en diversos reculls de relats i revistes, la meva dèria per la mitologia catalana segueix vigent.
El segon motiu, i no gens menys important per inclinar-me a intentar participar en un projecte d'aquesta mena són dues paraules claus: fantasia en català. Orciny press i el seu editor Hugo Camacho, demostraven una bona dosi de valentia en atrevir-se a editar fantasia en català, i com ell mateix explica en la seva introducció, no només editava fantasia en català, sinó que fugia dels hobbits i els elfs i convidava a entrar per la porta a donyets, dips, revivents, i molts altres bergants que poblen casa nostra.
Recordo una xerrada que fèiem ja fa uns anys sobre la literatura fantàstica i de ciència-ficció en català amb la Sílvia Romero i la Carme Torras, on la gent es mostrava molt sorpresa quan explicàvem que l'inefable Comte Arnald Estruc (d'aquí potser el mot malastrugança amb arrels llatines) ja pul·lulava, segons la documentació històrica, pel 1170 amb ordres d'Alfons el Cast (de qui havia estat tutor) de fer una croada contra el paganisme pel Pirineu, i que en venjança per la seva repressió va acabar convertit en revivent, un precedent clar d'Ulad Tepes l'empalador que va nàixer més de dos-cents anys després.
Com veieu la meva dèria per la mitologia catalana bé de lluny. Així que no és d'estranyar que un relat meu: La llauna acabi a la pàgina 58 d'aquest remarcable recull de relats.

            Fa uns dies algú em va dir que les ressenyes d'un llibre per molt que t'hagin agradat han de tenir una de freda i una de calenta, i com que estaria molt lleig que jo digués alguna cosa maca del meu propi relat començaré precisament per aquí:
            La llauna és un relat pla, previsible i amb final feliç (com a mínim pel protagonista) Un petit al·legat ecologista sobre la sempiterna llauna rovellada que ens trobem cada cop que anem a la muntanya i que sempre ens fa pensar: Coi! Tant costa guardar-la a la motxilla i llençar-la a les escombraries quan tornes? Doncs imagineu que en deuen pensar les dones d'aigua i altres ésser màgics que viuen allí. Deuen estar fins al monyo de pixa pins i camacus. Vaja, un relat simple que només cerca treure una mica de mala bava!
De la resta de relats em permetré fer una anàlisi global inicial i després entraré en cada un. El recull de Catalunya mítica té un fil argumental clar, reinterpretar els mites catalans des de diferents perspectives, i trobo un gran encert la diversitat de perspectives. Alguns dels autors escollits simplement han reiniciat el mite mateix, mites sobre fantasmes, com La font de l'Animeta, o La meva vella guàrdia o sobre ésser màgics com El jurament de la Molosa. Altres en canvi han optat per portar els mites tradicionals a visions diatòpiques, com La Corporació Pinós i el rescat de les cent donzelles de plaer, utòpiques com Blanca o amb clara iconografia steampunk com Verd gasós sobre fons de neu i cendra.

Alguns han optat pel relat històric fantàstic com Llers, 1939 i alguns han optat directament per barrejar diversos mites o tradicions des de l'edat mitjana, fins al segle XIX i a reinventar-los clarament, mites formatius com el de Malcus o dels golluts, mites alliberadors, com el del timbaler del bruc, mites identitaris com el del Comte Arnau. En aquesta línia estan La Corporació Pinós i el rescat de les cent donzelles de plaer, L’aviador i Tymbala Erdal Vrük.
Hi ha un relat però que té un caire diferent: La dona d'aigua, perquè enlloc de reconstruir el mite i embolcallar-lo de ciència-ficció o fantasia, es limita a actualitzar la història de les dones d'aigua en format de dietari o diari, en primera persona. Una aposta diferent i que per això destaca de la resta.
Els relats tenen tots alguna clau interna a destacar: sociopolítica, econòmica, medi ambiental i en molts casos els motius interns estan íntimament lligats a la guerra i les seves conseqüències. S'ha de dir però que molts també se centren en la condició humana i tot el que l'envolta: amor, desamor, confiança, enveja, covardia... Els autors no han dubtat en usar els gèneres que més els han convingut des de l'històric i certs perfils fins i tot policíacs, fins a la ciència-ficció passant per estètiques més pulps, d'inici al terror gòtic o steampunks, a la rondalla més tradicional.
Ara bé hi ha una darrera característica arriscada per part de l'editor que també em sembla valenta i que cal destacar. Quan hom mira les mini bios dels autors es troba amb autors que ja tenen una llarga experiència en el món editorial: Sergi G Oset, Ferran Armengol, Joaquim Casal, Mercè Bagaria, Ignacio J Borraz, Ruben Guallar, junt autors més novells, amb obres inèdites o especialitzats en temàtiques més d'assaig o fins i tot alguns que era la seva primera incursió en la literatura de ficció com Victor N Monterroso, Enric Bessagoda, Marc Martorell o Anabel Pérez. Aquesta aposta d'Orciny Pres per barrejar autors més novells amb autors que ja porten un tou de publicacions al darrere em sembla prou interessant.

Quan parlem de cada relat individualment té a veure com estan escrits però evidentment té molt a veure els teus gustos literaris personals i mai plou a gust de tot hom, i tot i que he trobat el nivell general del recull molt bo i l'encert editorial arriscat, en alguns punts discutible, però amb un resultat global francament acceptable, alguns relats m'han agradat més que altres.
La font de l’Animeta, Joaquim Casal, Blanca, Mercè Bagaria, La meva vella guàrdia, Ignacio J. Borraz i El jurament de la Molsosa, Ferran d’Armengol són potser els que en l'àmbit personal m'han cridat menys l'atenció perquè tenen una mirada més tradicional dels mites. Tot i així són relats ben estructurats, fonamentats i que et porten fins al desenllaç de forma viva i atrevida
La font de l'Animeta de Joaquim Casal té un to de rondalla i un llenguatge acurat que deixa estorat des de les primeres línies. Blanca, tot i ser una història tradicional i coneguda sobre la persecució de les bruixes com a dones intel·ligents i amb empenta, té un final utòpic i singular que crida molt l'atenció. La meva vella guàrdia és una història tradicional de fantasmes però aconsegueix donar la volta al relat d'una forma sorprenent. I El jurament de la Molsosa, segueix els esquemes típics dels mites sobre ésser màgics i les conseqüències de tenir tractes amb ells, i tot i esperar més o menys com acabarà, aconsegueix sorprendre't.
Després vull destacar tres relats que m'han sorprès perquè el seu abordatge dels mites és més innovador, barregen estils, gèneres i diversos mites, i reescriuen un espai nou i diferent del mite inicial. Aquest és el cas, Llers, 1939, Enric Bassegoda, on ens trobem un revivent que retorna a la vida en el moment final de la Guerra Civil, Tymbala Erdal Vrük, Marc Martorell on es barregen diferents mites com el del Timbaler del Bruc, la Cucanya o la història de les set campanes, o L'aviador, on es barregen mites fundacionals i religiosos de casa nostra amb L’aviador, Rubén Guallar
I per últim us destacaré els tres relats que m'han agradat més:
La dona d’aigua, Anabel Pérez m'ha agradat per l'estil narratiu intel·ligent que usa la primera persona en present, quan parla el protagonista i en passat quan el protagonista recorda, en una mena de diari o dietari que ens aporta un apropament tradicional a les històries d'amor entre homes i dones d'aigua.

Verd gasós sobre fons de neu i cendra, Sergi G. Oset, m'agrada't per tres motius: en primer lloc perquè un dels seus protagonistes, els dips, són per mi uns dels ésser màgics més interessants de la mitologia catalana. En segon lloc perquè la iconografia steampunk que usa l'autor és potser l'apropament més pulp i més agosarat de tots els relats d'aquest recull, i en tercer lloc perquè l'autor, bregat en microrelats, dona la importància que cal al títol que forma part del relat i que és el millor títol de tots els relats d'aquest recull.
I en darrer lloc destaco el relat que més m'ha agradat: La Corporació Pinós i el rescat de les cent donzelles de plaer, Víctor N. Monterroso. Un relat de ciència-ficció nua i crua, on es barregen les tradicions culturals medievals més nostrades de casa nostra, amb mites identitaris i fundacionals com el Comte Arnau en una distòpia futura, plena de corporacions, anarcoterroristes i radioactivitat. Un relat ben lligat, on es dóna una volta a la nostra idiosincràsia com a país que neix en un passat remot i que té un futur fosc. Molt recomanable.
I llavors direu, si tots els relats t'han semblat bons, l'aposta editorial arriscada però bastant equilibrada i el tema de la mitologia catalana molt encertat, on està la de freda?
Doncs per mi a la portada. Tot i que el resultat final que aconsegueix Pol Abran és exactament el que es demanava de la portada d'aquest llibre, conjuminar en un sol símbol iconogràfic el fil conductor d'aquest recull de relats: una revisió actualitzada dels mites catalans. 
D'entrada a mi la portada em va costar una mica. He de dir que era una sensació estranya d'amor odi: mentre que m'encantava el robot i el conjunt que creava amb el Sant Jordi, no m'agradava gens el tipus de tipografia ni la imatge barroca del Sant Jordi. Així que la primera impressió va ser dolenta, no era una portada que pensés que podria cridar l'atenció del públic.
 Això però deixa clar el poc que jo sé del tractament de la imatge i de com ho percep la gent i que contra opinions no hi ha res escrit, perquè precisament per Sant Jordi es va demostrar que la portada era un encert, i un reclam, doncs gent que no coneixia de res ni l'editorial, força novella, ni el llibre es sentien clarament intrigats per la portada i va funcionar prou bé pel que ha de servir una portada com reclam publicitari!
Així que al final no n'he sabut de fer una de freda i una de calenta, em sap greu, us deixo aquí l'enllaç a l'editorial i us recomano a tots i totes aquest recull, una lectura que no us podeu deixar passar!

http://www.orcinypress.com/editorial/

diumenge, 30 d’agost de 2015

#lecturesalafresca #instantliterari I el ressò de les muntanyes! Algunes cites

@eowin32002
#tertuliesespaisdelectura


Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

dimecres, 26 d’agost de 2015

La veritat sobre el cas Harry Quebert: Algunes cites!

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el

Una foto publicada por Alicia Gili Abad (@eowin32002) el