dijous, 26 de febrer de 2015

Taller de foto-relat dins el programa Itaca a l'Espai Zero de Les Franqueses el proper 27 de febrer

La biblioteca de les Franqueses segueix amb el programa Itaca de cultura activa per joves
La propera activitat tindrà lloc el dia 27

Taller de Foto-Relat 

Un taller de relat digital
Voleu explicar coses sobre vosaltres, sobre la vostra escola,  o el vostre barri?
Voleu imaginar una història nova que té lloc a la plaça  o a l’estació de tren?
Avui heu observat en anar a comprar el pa alguna cosa estranya i ens la voleu explicar,  un ciclista s’ha relliscat amb la pluja i heu vist arribar una ambulància  per ajudar-lo? Heu vist una foto estranya que han compartit al vostre facebook i us ha cridat l’atenció?
Doncs no us ho podeu perdre, barrejarem la fotografia, les noves tecnologies, les xarxes socials, i el relat personal o de memòries per fer un foto-relat!
Una forma de treure els relats que tots portem dins amb l’expressivitat dels mitjans digitals i l’escriptura creativa


Usarem la oralitat i les imatges com formules per evocar la narrativa que cadascú porta dins a partir de materials senzills, atractius  i a la bast de tot hom.  

Esteu tots convidats i convidades a participar, és una activitat gratuïta però cal inscripció prèvia a la Biblioteca de les Franqueses , organitzadora de l’activitat: 93 840 43 88 

#itacarecomana
#tertuliesespaisdelectura
#maletesviatgeres
#maletadellibres



dimarts, 17 de febrer de 2015

Mónica Parreño retrata situación periodismo en País Valenciano


Mónica Parreño retrata situación periodismo en País Valenciano http://www.lavanguardia.com/libros

SALVADOR ENGUIX |

"El camp periodística Valencià", editado por PUV, es un ambicioso estudio sobre el ecosistema comunicativo valenciano que aborda
desde la situación de los profesionales y las empresas hasta las dinámicas sociales en torno a los medios de comunicación.
La profesora e investigadora Mónica Parreño con su libro El camp periodístic valencià
En el área de conocimiento de la Comunicación Social abundan las obras acotadas, segmentadas; pero cuesta encontrar,
más aún en el País Valenciano, reflexiones que permitan observar el trabajo, la metodología y el punto de vista de un
investigador sobre una realidad social en un determinado momento Es decir, trabajos, a modo de retratos o fotografías, al
margen de los estudios sobre historia del periodismo, que ayuden a entender cuál y cómo es la situación real de un
determinado ecosistema social y comunicativo, con todas sus consecuencias. Esto es lo que ha logrado la doctora y
licenciada en Humanidades Mònica Parreño con su ambiciosa obra El camp periodístic valencià, l´estructura mediàtica i
la pràctica dels periodistes, editada por Publicacions de la Universitat de València, PUV, en la colección Aldea Global
(UV, UJI, UA y Pompeu Fabra). Porque Parreño ha ofrecido una visión detalla, y a la vez compleja y abierta a la discusión
(incluso a la polémica), de la situación del periodismo en el País Valenciano, desde el actual tono de la profesión, la situación
de los periodistas, de las empresas emisoras, de los públicos consumidores de información y de la calidad periodística. Un
trabajo en el que es fácil encontrar conclusiones que remiten a hechos que han sacudido la profesión periodística (como el
cierre de RTVV) pero también referencias y atencedentes que ayudan a entender esta realidad comunicativa.
La investigadora toma como punto de partida el análisis de la estructura del sistema comunicativo valenciano (con amplias
referencias bibliográficas a autores como Josep Lluís Gómez Mompart o Josep Gifreu siempre atentos a los movimientos
comunicativos, políticos y sociales) y los elementos que alteran la actual estructura social desde el inicio de la década del año
2000. A partir de ahí, Parreño hace una profunda lectura, con metodologías de análisis contrastadas, del papel de los medios
de comunicación en este contexto social, de la situación del periodismo y de los profesionales, de los retos a los que se
enfrenta el periodismo en el País Valenciano y de la situación empresarial (con especial atención a las consecuencias del cierre
de RTVV). La autora esboza líneas de trabajo, ofrece esperanzadoras conclusiones condicionadas por el auge de Internet y de
los nuevos canales como las redes sociales, y reflexiona sobre la relación de un sistema comunicativo transparente y
coherente como condición para la madurez de una sociedad democrática, en este caso la valenciana.
La obra, que puede generar debate, es de fácil lectura, a pesar de ser un riguroso trabajo académico; por lo que es adecuada
para estudiantes, profesores, investigadores y profesionales de la comunicación. Además, como señaló en la presentación del
libro (acompañada por los profesores Mompart, Rafa Xambó, Lola Bañón y Hugh O'Donnell) incorpora una evidente crítica a
la precariedad laboral de los profesionales y las consecuencias que esto puede tener en la calidad periodística. Lo que refuerza
la hipótesis de que, como señalaba Parreño, cuando más débil es una democracia y más control hay de los medios, más grave
es el descenso de la calidad periodística y de las condiciones para el buen desarrollo de la profesión.
Licenciada en Humanidades (itinerario de Filosofía) por la Universitat Pompeu Fabra y doctora en Filosofía, con mención
internacional, por la Universitat de València, la tesis de Mònica Parreño El campo periodístico y los profesionales de la
información al País Valencia: análisis de la estructura comunicativa y de las argumentaciones de los periodistas sobre el
periodismo, fue defendida el 2012, y estuvo dirigida por los doctores Jesús Alcolea y Rafael Xambó, de la Universitat de
València. Previamente realizó una estancia de investigación a la Universidad de Amsterdam, Department of Speech
Communication and Argumentation Theory, para estudiar la metodología de análisis de argumentos y opiniones llamada
Libros | 13/02/2015 - 15:02h | Última actualización: 16/02/2015 - 15:57h
Martes, 17 de febrero 2015
Libros
Mónica Parreño retrata situación periodismo en País Valenciano http://www.lavanguardia.com/libros

dilluns, 9 de febrer de 2015

Una tertúlia que devorava els llibres! Los aires difíciles d’Almudena Grandes a la Biblioteca de Ripollet.



“ Son nàufrags, invàlids socials, que s’han agafat de les mans per fer una mena de taula de salvament”
Alícia Gili Abad
@eowin32002
#tertuliesespaisdelectura

Participar i dinamitzar tertúlies és una tasca enriquidora, de totes totes, surts de la tertúlia amb les piles carregades,  les neurones  ha treballat de valent, els suggeriments dels participants t’han fet repensar no només la teva lectura, si no de vegades la teva forma de veure la vida i sovint a demés t’ho passes d’allò més bé.
De tertúlies i espais de lectura hi ha de totes les formes i mides, de professionals i intel·lectuals que cerquen motivacions  més enllà de les  paraules,   algunes on el llibre és l’excusa per transformar la tertúlia literària en una de política i social on poder deixar anar la teva indignació diària,  o fins i tot tertúlies de diumenge, on el llibre és una excusa només per reunir-nos i xerrar. I el tarannà de la tertúlia  varia  segons la gent, la població, i fins i tot el dia, i l’hora. O sigui que sovint em trobo de tot, i deu ni do el que m’aporten totes i cadascuna de les tertúlies.
He de confessar però que hi ha una que l’he batejada com devoradora de llibres, perquè els  seus tertulians quan agafen un llibre amb les dents no deixen ni una línia per comentar, ni un personatge per sotmetre al seu escrutini.
El darrer llibre que varem llegir, Los aires dificiles, d’Almudena Grandes, s’ha de dir que no era pas un llibre fàcil. Dos lectors no varen passar de les primeres pàgines, i alguns varen abandonar a la meitat. I tot i així, la seva opinió va enriquir la tertúlia, perquè defensaren aferrissadament perquè aquell llibre no els havia atrapat.
“He de confessar que no he passat de les primeres pàgines”ens deia el Salvador.  “Reiteratiu fins a la sacietat”, ens recordava Ana Maria, “no he passat de la meitat.”  “ Jo tampoc l’he acabat, i no és el primer cop que hem passa amb aquesta autora, amb Atlas de la Geografia Humana, tampoc vaig poder acabar”  ens comentava la Ma Roser.  No recordo bé si va ser la Joaquina que va remarcar: “usa un llenguatge innecessàriament groller i barroer, que m’incomoda” Encara que algunes companyes li varen rebatre aquest punt: “Hi ha llenguatge groller i barroer depenent del moment i del personatge, però també hi ha paràgrafs d’una gran bellesa poètica com quan en Juan i la Sara passegen per la platja i ens descriuen els paisatges i ens parlen dels crancs que no caminen enrere, si no de costat”
Tot i així les lectures positives de seguida varen aparèixer:  “aquest llibre mostra una model de família creat des de la  manca, tres adults i dos nens mancats d’amor i referents que s’uneixen més enllà de les relacions tradicionals per formar una família”  ens comentava una tertuliana, acompanyada dels cops de cap de moltes altres que mostraven la seva conformitat.
“No és un llibre d’acció, sinó de personatges, psicològicament diferents fins i tot patològics” ens recordava la Montserrat.
“Però hi ha personatges realment dolents –ens deia potser l’Encarna amb fermesa—  com el Damian i la Charo, que gaudeixen maltractant a la gent que els estima”
Algunes veus s’aixecaren per protestar, eren realment dolents el Damian i la Charo o víctimes de la seva existència fosca i del menyspreu que senten per si mateixos i que ho paguen amb els que els envolten?  Aquesta pregunta surà sobre tota la tertúlia, perquè Almudena Grandes en parla molt a Los aires dificiles, del menyspreu, de la culpabilitat, del dolor, de la soledat i de l’egoisme i com tot hom fem el que calgui per escapar, de vegades sense mirar a qui trepitgem.
“Almudena Grandes retrata molt bé a l’esser humà”  deia si no recordo malament la Ma Carmen, “són personatges que viuen entre la culpabilitat i la responsabilitat, sobre tot el Juan,  però també la Maribel que pateix el maltractament del seu exmarit”

“i en Juan té la responsabilitat de tenir cura del seu germà discapacitat intel·lectual i de la seva neboda.... “ remarquen diverses tertulianes, “la vida que se’ls posa per davant no és gens fàcil.”
“Tot i així  de les dues trames que s’entrellacen en tota la  narració, del Juan i de la Sara, a mi hem sembla més interessant la de la Sara, una dona sense referents familiars, a qui  els pares cedeixen a una família rica, per poder sobreviure” Remarca l’Anna Maria.  Moltes veus estigueren d’acord amb aquesta afirmació.  

Los aires difíciles  a Cine de la 2

“Algú va veure la peli? La varen fer a la Dos aquest Nadal, amb els comentaris dels actors i el director” Comenta algú. Molts assenteixen. “No m’ha agradat gaire, trobo que els actors no donen el perfil” Comenta algú altre. “ I es deixen aspectes importants de la trama” Comenten. Tot i així el desenllaç queda més clar a la peli que a la novel·la, un desenllaç obert, que ens permet als lectors imaginar aquesta família gens tradicional que acaben conformant tots plegats.  
Ja arriba quasi l’hora de plegar i el Salvador torna a comentar “No  he llegit més que una dotzena de pàgines, però amb tot el que heu explicat gaire bé hem puc imaginar la vida del Juan, la Tamara, la Maribel, l’Andrés i la Sara. Al final és gaire bé com si hagués llegit el llibre"
Jo els recomano Modelos de mujer, un altre llibre de Almudena Grandes,  de contes curts que potser els farà més fàcil l’apropament a aquesta autora.
Algú fa un darrer comentari: “Són nàufrags, invàlids socials, que s’han agafat de les mans per fer una mena de taula de salvament” Aixeco el cap i assenteixo: “Exacte —dic—  quina definició més encertada!!! "
I així acaba la tertúlia, gaire bé dues hores, on els meus contertulians de la Biblioteca de Ripollet han devorat, destriat, analitzat i mostrat cada línia, cada paraula, cada personatge de Los aires dificiles.  I fins i tot aquells que no la han pogut llegir perquè no els ha agradat gens s’han portat a casa seva un trosset d’Almudena Grandes, gracies als comentaris dels seus companys!