“No són distòpies, no catastrofistes, són realistes”

El peso del corazón

Biblioteca furtiva, Seix Barral

Quan mirem la web de l'editorial hom descriu aquest llibre així: "El retorn de la detectiu Bruna Husky. Un thriller, una novel·la d'aventures, una història de fantasia, d'amor... Un relat llegendari"

Per la descripció molts lectors posarien el fre, ep.... això és Ciència-ficció. Parla d'androides i mons irreals. No és per mi.

I tenen raó. La mateixa Rosa Montero ho explica en una entrevista: "Un estudio de mercado dice que en general los lectores españoles el genero que menos les gusta de largo, por igual, hombres y mujeres, es la ciència ficción." I tot i així, quan pregunta als seus lectors, Però que ha llegit vostè de ciència-ficció que no li hagi agradat? I la majoria respon que mai ha llegit res.

Però les etiquetes no ens haurien d'aturar, ciència-ficció és una etiqueta, un marc argumental, una "herramienta metafórica poderosíssima para hablar de la realidad, para hablar de condición humana"₁ i Rosa Montero ho fa molt bé.

La replicant Bruna Husky no ens parla mai de móns irreals: ens parla de la mort i de l'amor, binomi indestriable de la vida sense la qual no tenim identitat. Ens parla de política, ens parla de corrupció, ens parla de refugiats i de la indiferència dels benestants. Ens parla de les religions, i les intransigències, ens parla de la diferència i de la xenofòbia. Ens parla d'ecologia i d'energia i tecnologia, un altre binomi indestriable de la vida humana i la seva evolució, però que també ens pot portar a la destrucció, a la mort.

I sobre tot ens parla del pas del temps:

"le quedaban tres años, diez meses y veintiún días" El pas del temps, la mort petita, de cada dia que anem a dormir i ens porta inexorablement a la mort definitiva, però també l'alegria de comptar el temps, el temps viscut, l'experiència, els amics, el fet de sentir, el fet de veure les llums del nord amb els teus propis ulls o sentir el braç de la persona estimada. Sentir el pas del temps, és sentir, i tot això ens ho explica Bruna Husky, una replicant. Però això no importa. De fet que la protagonista de "El peso del corazón", sigui replicant la fa molt més conscient del pas del temps. Ho sap especialment, només viu una dècada...
Quan vaig tenir a les mans "El peso del corazón" primer vaig vikipedejar sobre l'autora. Ho faig sovint abans de llegir. Coneixia obres seves anteriors com "El rey transparente" i tenia un bon record. De seguida vaig veure que Bruna Husky tenia un passat recent, "Lágrimas en la lluvia",

i dit i fet vaig cercar a la biblioteca i com l'estimat amic de la replicant Yiannis, no vaig poder evitar documentar-me. En dos dies m'havia llegit la primera entrega de Bruna Husky, thriller, emocionant, ràpid i emotiu, on ja la nostra replicant ens parla del temps, de l'amor i de la mort. He de confessar que les referències explícites a Do Androids Dream of Electric Sheep? i Blude Runner em van captivar des del primer moment perquè Philip K Dick és un dels meus autors de referència.

Així que quan vaig començar "El peso del corazón" l'agafava amb delit. No us espanteu. Tot i que les dues novel·les tenen els mateixos protagonistes i que són cronològicament una després de l'altre, ambdues són rodones, auto conclusives, i pots llegir qualsevol de les dues independentment.
No vaig parar fins a veure la darrera línia. Bruna és un personatge sòlid, psicològicament complex que t'atrapa la seva personalitat des del primer moment. La seva indecisió, la seva incapacitat emocional, el seu record continu del temps finit, et fan sentir estranyament identificada amb aquest personatge, una replicant de combat, atlètica, forta i valenta i a l'hora indefensa davant una mostra d'estimació.

Les referències contínues a filòsofs, escriptors o directors de cinema, ens fan una picada d'ullet, un joc intern entre l'autora i el lector, que juguem a desxifrar els seus missatges subcutanis: Macbeth, Canneti, Blade Runner, Platò, la llista és llarga, jugueu a trobar-la...
I per sota un corrent que es pot percebre que travessa tota la novel·la, quina és la clau d'un escriptor? La imaginació, l'amor, l'odi, la ira? Al final Huski descobreix una de les claus d'escriure, d'inventar una història: el dolor. Hom escriu sovint d'allò que li fa mal!

Ambientada al Madrid del 2109, amb tecnologies que ara ens semblen llunyanes, però que de fet les empreses ja estan en procés, com l'ascensor orbital₂, "El peso del corazón" és un thriller trepidant, amb un marc de ciència-ficció que ens parla de la nostra realitat més quotidiana i que ens arriba fins dins del cor!

Alícia Gili Abad