dimecres, 23 de novembre de 2016

Sota l'asfalt de Lluis Llort a la Biblioteca de la Roca


Sota l’Asfalt

Lluis Llort
Biblioteca de la Roca,

No és  un thriller canònic, Llort no segueix les regles de la novel·la negra al peu de la lletra, tot i que per sota hom les pot percebre les tres regles, lloc, ambient, personatges.
Ens parla des de la perspectiva de personatges quotidians, veïns nostres, però no es deixa portar per tòpic i trenca les normes narratives, juga amb el lector i ens dóna la volta a l’argument com un mitjó quan li convé.
Barreja dues veus narratives, una en primera persona, punyent, directa,  hàbil amb el joc d’adjectius i amb la mirada crítica del nostre entorn, la veu del Marçal.  També una veu en tercera persona apareix  cap al final que ens dóna noves perspectives i t’adones que l’autor et proposa un joc, on com lector, participes de la narració.
Ens presenta un ambient opressiu, tancat, fosc, ple de tribus urbanes, però que desperta el nostre  interès pel què amaga el forat negre que tots imaginem, el metro.
Usa moments delirants, que ens atrapen i arrosseguen amb el protagonista fins dins d’aquest forat negre que és el món sota l’asfalt, però també al forat negre que és la ment del protagonista...
L’autor diu que no és la seva millor proposta literària, tots els presents a la tertúlia pensem el mateix, doncs caldrà llegir la resta de llibres, oi?
Sota l’asfalt  és una novel·la negra, però també una crítica social, i un thriller psicològic, on l’entorn dels personatges ens els defineix i identifica. No s’està de sang i fetge, sexe i violència, però ho combina amb una narrativa ràpida, neta, ben treballada,  amb una construcció d’atmosfera genial.
Molt directe i específic, per alguns lectors, li comenten, especialment amb la violència explicita. Es precisament aquesta narrativa sense pèls a la llengua el que atrapa, diuen altres dels lectors.  Una lectura atractiva, que et dóna  moltes ganes de tastar més Llort!

dimarts, 8 de novembre de 2016

Demà parlarem de La carne amb Rosa Montero a @bcc. Ens acompanyeu?






dilluns, 7 de novembre de 2016

diumenge, 6 de novembre de 2016

Avui a l'Eurocon 2016 magnífica entrevista a Rosa Montero a,n Bruna Husky de protegonista

Rosa Montero. Nuestra invitada de honor española charlando con Blanca Rodríguez. Speakers: Rosa Montero, Blanca Rodríguez. Eurocon 2016 - Sala Teatre - Interview with Rosa Montero / Entrevista con Rosa Montero (ENG/SP) Canal Llibreria Gigamesh noviembre 2016

“No són distòpies, no catastrofistes, són realistes”

El peso del corazón

Biblioteca furtiva, Seix Barral


Quan mirem la web de l'editorial hom descriu aquest llibre així: "El retorn de la detectiu Bruna Husky. Un thriller, una novel·la d'aventures, una història de fantasia, d'amor... Un relat llegendari"
Per la descripció molts lectors posarien el fre, ep.... això és Ciència-ficció. Parla d'androides i mons irreals. No és per mi.
I tenen raó. La mateixa Rosa Montero ho explica en una entrevista: "Un estudio de mercado dice que en general los lectores españoles el genero que menos les gusta de largo, por igual, hombres y mujeres, es la ciència ficción." I tot i així, quan pregunta als seus lectors, Però que ha llegit vostè de ciència-ficció que no li hagi agradat? I la majoria respon que mai ha llegit res.
Però les etiquetes no ens haurien d'aturar, ciència-ficció és una etiqueta, un marc argumental, una "herramienta metafórica poderosíssima para hablar de la realidad, para hablar de  condición humana"1 i Rosa Montero ho fa molt bé.
La replicant Bruna Husky no ens parla mai de móns irreals: ens parla de la mort i de l'amor, binomi indestriable de la vida sense la qual no tenim identitat. Ens parla de política, ens parla de corrupció, ens parla de refugiats i de la indiferència dels benestants. Ens parla de les religions, i les intransigències, ens parla de la diferència i de la xenofòbia. Ens parla d'ecologia i d'energia i tecnologia, un altre binomi indestriable de la vida humana i la seva evolució, però que també ens pot portar a la destrucció, a la mort.
I sobre tot ens parla del pas del temps: 
"le quedaban tres años, diez meses y veintiún días" El pas del temps, la mort petita, de cada dia que anem a dormir i ens porta inexorablement a la mort definitiva, però també l'alegria de comptar el temps, el temps viscut, l'experiència, els amics, el fet de sentir, el fet de veure les llums del nord amb els teus propis ulls o sentir el braç de la persona estimada. Sentir el pas del temps, és sentir, i tot això ens ho explica Bruna Husky, una replicant. Però això no importa. De fet que la protagonista de "El peso del corazón", sigui replicant la fa molt més conscient del pas del temps. Ho sap especialment, només viu una dècada...
Quan vaig tenir a les mans "El peso del corazón" primer vaig vikipedejar sobre l'autora. Ho faig sovint abans de llegir. Coneixia obres seves anteriors com "El rey transparente" i tenia un bon record. De seguida vaig veure que Bruna Husky tenia un passat recent, "Lágrimas en la lluvia",
i dit i fet vaig cercar a la biblioteca i com l'estimat amic de la replicant Yiannis, no vaig poder evitar documentar-me. En dos dies m'havia llegit la primera entrega de Bruna Husky, thriller, emocionant, ràpid i emotiu, on ja la nostra replicant ens parla del temps, de l'amor i de la mort. He de confessar que les referències explícites a Do Androids Dream of Electric Sheep?Blude Runner em van captivar des del primer moment perquè Philip K Dick és un dels meus autors de referència.


Així que quan vaig començar "El peso del corazón" l'agafava amb delit. No us espanteu. Tot i que les dues novel·les tenen els mateixos protagonistes i que són cronològicament una després de l'altre, ambdues són rodones, auto conclusives, i pots llegir qualsevol de les dues independentment.
No vaig parar fins a veure la darrera línia. Bruna és un personatge sòlid, psicològicament complex que t'atrapa la seva personalitat des del primer moment. La seva indecisió, la seva incapacitat emocional, el seu record continu del temps finit, et fan sentir estranyament identificada amb aquest personatge, una replicant de combat, atlètica, forta i valenta i a l'hora indefensa davant una mostra d'estimació.

Les referències contínues a filòsofs, escriptors o directors de cinema, ens fan una picada d'ullet, un joc intern entre l'autora i el lector, que juguem a desxifrar els seus missatges subcutanis: Macbeth, Canneti, Blade Runner, Platò, la llista és llarga, jugueu a trobar-la...
I per sota un corrent que es pot percebre que travessa tota la novel·la, quina és la clau d'un escriptor? La imaginació, l'amor, l'odi, la ira? Al final Huski descobreix una de les claus d'escriure, d'inventar una història: el dolor. Hom escriu sovint d'allò que li fa mal!

Ambientada al Madrid del 2109, amb tecnologies que ara ens semblen llunyanes, però que de fet les empreses ja estan en procés, com l'ascensor orbital2, "El peso del corazón" és un thriller trepidant, amb un marc de ciència-ficció que ens parla de la nostra realitat més quotidiana i que ens arriba fins dins del cor!

Alícia Gili Abad



Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Naves de ataque en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo... como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.
Blade Runner



divendres, 4 de novembre de 2016

Conversant amb Albert Sánchez




Alícia Gili conversa amb Albert Sánchez

L'escriptor català conversa amb Alícia Gili. La pell freda és una obra mundialment coneguda, però què hi ha sota l’epidermis d’Albert Sánchez Piñol? Alícia Gili ens guiarà pel present, el passat i el futur d’un dels escriptors de referència de la literatura catalana.