Niela i el revivent

Mai m'han agradat els anomenats llibres d'autoajuda, i encara menys, aquells que fan veure que no ho són, però al final resulta que si. No és el que busco quan llegeixo un llibre, per això quan la Montse Baduell em va demanar que llegís el seu llibre, li vaig advertir, que d'entrada no m'agradaria, i per tant podeu imaginar que el vaig llegir amb moltes reticències. I em va sorprendre, si, certament. Perquè és evident que té molts elements de l'autoajuda: allò que ajuda a superar la teva por, allò que et lliga a una vida saludable i equilibrada, físicament i psicològicament, ect, ect. I és cert, La danza de la vida, té molts d'aquests elements, perquè l'autora a través d'experiències d'un grup de dones, ens enfronta als seus problemes de cada dia, i ens dóna claus per superar-los. Així i tot el llibre em va decebre en un aspecte, semblava que el nexe en comú entre totes les dones, eren les danses àrabs, eren el fil conductor del llibre, e

Jofre Isern, un dels majors escriptors catalans,  ens explica  en primera persona les relacions amb una família desconeguda, pare, germans, àvia, desconeguda i terrible família, cossos esquarterats, trames policíaques, sectes estranyes i el sentit de l’horror,  i sobretot el seu amor per l’Aina, que fa que qualsevol perill valgui la pena, per seguir al seu  costat, una historia intrigant, ràpida i sòlida, que té un punt de trhiller, terror, i entreteniment força interessant. Octavi Franch ens deixa una de les seves  darreres obres, que no us deixarà indiferents. 

El Danubi Claudio Magris Biblioteca de la Roca, Viu la lectura, novembre. La nostra darrera lectura de Viu la lectura va ser un pèl diferent de les nostres lectures habituals, era un assaig, intens, i molt ben documentat + un llibre de viatges, del recorregut que fa l'autor pel riu Danubi en l'àmbit polític, econòmic, geogràfic i cultural. Aquest viatge ens dóna a conèixer la formació de l'Europa moderna, a partir de l'Imperi Austro Hungar del S. XIX, però amb unes arrels molt més profundes i que aconsegueix una verdader ecumene Aquest recorregut no amaga res, per bé o per mal, i ens parla igual de la gran cultura eslavo germànica, com de les arrels el naixement del Nacional Socialisme que va acabar amb el nazisme, no amaga res, les llengües desaparegudes, els pobles desapareguts, la diversitat cultural, o les atrocitats dels camps de treball del nazisme. Però també ens parla de la diversitat, i de la riquesa cultural que flueix com el riu Danubi a le

El 21/09 a les 18h comença el Club de Lectura de Novel·la a la #BiblioCSJ amb Matar un ruiseñor de Harper Lee. Us hi esperem! @eowin32002 pic.twitter.com/lZsLiMEJNW — BibliotequesMontcada (@bibsmir) 16 de septiembre de 2017

Que Allò que vaig estimar és una lectura complexa no hi ha dubte, i que és una lectura que hi ha teca per tots els gustos tampoc. Si vols personatges psicològics i rodons amb una profunditat i un saber fer extraordinari, en tens, si vols trhiller fosc i histriònic que et porta a passar les pàgines volant ho tens. Si vols un assaig sobre masclisme, psicologia i trastorns alimentaris també, i si vols una mirada crítica dels mercantilisme del món de l'art també. Però si vols relacions més properes, com el creixement i les relacions pares fills, de com actuar davant un fill clarament psicòtic  i manipulador que cap dels familiars sap com tractar, o com assumir la mort d’un fill, quin és el procés de dol, i com ho assumeix cadascú i com afecta això a cada part de la família, també ho tens. I per acabar de fer un llibre complert, aquest collage de formules literàries, veus,  protagonistes, crítiques i formes de veure i entendre la vida, el llibre està plegat del procés creatiu d’un a

Un relat de ciència ficció i postguerra espanyola,  premiat en el premi Biblioteques de la Revista Inèdits, és nominable al premi Ictineu 2017:  Si teniu ganes d'una bona lectura per la calor aquí teniu  La presó de llibres I també pot ser nominada la il·lustració de Sòfia Gómez Barrosso

La xarxa obnubila, el temps decreix, les neurones no pensen, només miren  addictes  l'espai de la pantalla, no hi ha vida al voltant, res, ningú, els que t'acompanyen semblen incongruents, somnies amb la mort. El cervell en silenci deixa de ser  dolorós . Escoltes paraules doloroses, que intueixes que l'altre creu, i que tu no pots ni arribar a  copsar  l'horror, la mirada a l'espiell torna una imatge fosca, una ànima morta, un cervell que lentament arriba al seu final, però et fa por percebre  la seva mort , el contacte amb els altres fred i llunyà, no ho evita, i llavors penses que l' eutanàsia  del poc que queda del teu cervell és millor que el dolor constant de la fredor del teu voltant, i la incomprensió  amb què  mires,  amb què  et miren. I llavors, ho fas, l'acte final d' eutanàsia , i tornes a la pantalla, tornes a la xarxa, allí on saps que mort, on el  suïcidi  assistit del teu cervell et porta pau! El cervell porta quatre anys morin,

Personatges foscos, moments històrics transcendentals per la Barcelona de principis de segle XX, la pintura com eix de tota la novel·la i el que s’amaga darrere les portes quan les tanquem, records, històries, tristors, alegries, pors, terror… Les habitacions tenen personalitat pròpia en aquest llibre segons qui les habita, o les ha habitat, obrir la porta és obrir la caixa de Pandora, i Care Santos ens porta amb intel·ligència cap a cada un dels panys. 

Tot i estar traduït a moltes llengües i haver venut  milers de llibres, El Guardian invisible no ha convençut als usuaris de Viu la lectura. Tots han acceptat que l’autora ens fa volar ràpidament fins al final i que el llenguatge fàcil i ràpid no fa difícil la lectura, però un cop llegit deixa un gust agrí: Els personatges són plans i tots molt similars, la trama es simplista i molts cops sense gaire sentit, les dades s’avoquen enciclopèdicament, i el final, sobre tot el final el troben totalment fora de lloc. Una persona que encobreix un assassinat, no només no se la castiga si no que no sembla importar gaire el que ha fet? No entrarem en detalls per no fer spoilers, però vaja que el final ha estat el que més ha deixat un mal de gust de boca als nostres usuaris. Un dels usuaris ens deia com acabava de llegir un llibre de Gerrald Durrell que amb un tema d'assaig i senzill però amb una forma poètica i amb una visió psicològica de l'entorn té una riquesa de ll

Lletres catalanes - Revolta de bruixes

Cròniques de la mort d'un cervell " Quan desitges q morin més neurones per no pensar, saps q has arribat al final. Només dormir iguala la indiferència de la mort. Quin sentit té aixecar el cap qn no vols veure res del teu voltant? El cervell plora."

Cròniques de la mort d'un cervell V  Res no queda. La felicitat és el lleure, el moment lúdic de comprar. El joc irritant que obnubila. Oblidar qui ets per no recordar que ets. Que res no estimes del teu entorn. Que res no t'estima. Soledat absoluta. No vals res. No et valora ningú. Un diazepam i una ps4, les úniques coses amb sentit a la teva vida. Game over. El teu cervell és mort.

Bruixes, aloges i encantades: el paper de la dona als mites catalans i el seu reflex a la literatura fantàstica en català.  Speakers: Alicia Gili, Mercé Bagaria, Silvia Romero