dimecres, 21 de juny de 2017

Care Santos ens parla d’Habitacions Tancades a la Biblioteca Elisenda de Montcada

Els usuaris del club del lectura xerren desprès de la tertúlia,  Habitacions Tancades ha estat una de les millors lectures d’aquest curs, poder-la compartir amb la seva autora ha estat un plus, diuen. I és cert. Care Santos, propera i amable ens ha descobert el procés creatiu de la novel·la, ens ha parlat de les seves filies (la Barcelona Modernista, especialment els catàlegs dels Siglo que col·leccionava, la novel·la històrica, la documentació, els llibres, l’art) i les seves fòbies.



Els documents  de l’interior són meus, diu, fa molts anys que col·leccionava records de tota mena del Siglo, del primer magatzem abans que es cremés,  m’agrada especialment el detall de la factura.  Els assistents parlen d’aquests detalls que fan de la edició una peça preciosa, i que els ha introduït molt més en el temps històric de la novel·la. M’agradava el Siglo i tard o d’hora havia de sortir en una novel·la, ens explica.


Ens parla de la documentació i dels procés que això comporta, perquè una novel·la sigui versemblant. Amadeu Lax  acaba sent tant creïble que la gent el cerca a la Viquipèdia. Una llibretera amiga meva, ens explica, va llegir les primeres còpies del llibre i em va trucar, aquesta família et denunciarà, deia, la Care Santos es va quedar inquieta un moment, i finalment va respondre: aquesta família no existeix. Però estava contenta, si podia enganyar una gran lectora com la seva amiga llibretera, és que havia fet bé la feina.
Ens parla dels personatges, rodons, molt profunds i molts psicològics, un escriptor ha de saber i llegir de psicologia, la profunditat dels seus personatges depèn d’això, ens explica.
Amadeu Lax i la seva doble cara, la d’artista, lluminós i famós que  atreu com arnes a tot hom, fins i tot la família, contrasta amb la cara fosca, amb psicopaties profundes que no sabem si venen d’una infantesa desarrelada, on es criat per la mainadera i on la mare, moderna i feminista no està gaire pels fills, com no estava cap d’aquelles dones  burgeses avançades al seu temps.
Maria Rosa Goladrons, una mare  absent, una dona  moderna,  forta i activa,  i una esposa molt enamorada, gaudirà de la vida, malgrat no acabar de concebre una relació d’estimació amb els seus fills.
Però el més interessant de la novel·la, com es creen aquestes habitacions tancades, protagonistes i narradores, guardant els records, i els secrets més foscos, que Care Santos, pàgina a pàgina ens obliga a obrir.  Les habitacions són  arquitectònicament, físicament, però també espiritualment una de les parts més importants de la novel·la.
I la pintura, aquest fil conductor que ens porta d’un capítol a l’altre, una de les seves filies.
Ens explica una altra anècdota. La primera versió del llibre la va llençar a les escombraries, però quan ho va explicar algun dels seus lectors habituals, va dir, home, deixa’ns-la veure abans no? I  va canviar d’idea. De la novel·la original no va quedar gaire, només part de la documentació ens explica, però al final va sortir. La gent respira alleugerida, hauria estat una llàstima que Habitacions tancades acabés a les escombraries. 
Finalment, després de moltes preguntes, i comentaris,  ens fa una recomanació d’altres lectures, d’una altra de les seves filies: la Barcelona del segle XIX i XX: La caiguda de les muralles, la creació de l’eixample i l’exposició universal i com això es deté amb la Guerra civil i la post guerra: això forma l’arc cronològic i històric de tres de les seves novel·les, L’aire que respires, Habitacions tancades i Desig de xocolata.  També varem parlar del darrer premi Nadal, Media vida, res a veure, amb les novel·les històriques amb que ens tenia habituats. Tot i així diu una usuària, Habitacions Tancades no va rebre cap premi, va tenir èxit per si mateixa, oi? Care Santos assenteix, si, i es va traduir a varis idiomes i  ara  es reedita amb edició de butxaca. Això vol dir que la novel·la és viva encara i això és molt bonic per a una escriptora.
La darrera pregunta, i la sèrie? Genial, quan me la van proposar, sabia pel director i el guionista amb els quals ja havia treballat, que seria un èxit, ens explica, però el món de la televisió és molt complicat, de seguida tot s’encareix, i no hi ha pressupost, jo no hagués ajuntat personatges com la Tatii i la Conxa, però el pressupost ho demanava i va estar una bona solució. De fet alguns canvis, reconeix   Care Santos, els van resoldre millor que jo al llibre!!! Quan  em varen dir de sortir a la escena final estava emocionada però tenia, por, deia, la vàrem repetir varis cops, perquè em quedava quieta com un estaquirot.

Al final una foto de grup, amb el club de lectura, Care Santos propera, amable  que ha compartit una llarga tarda amb nosaltres, somriu, amb uns lectors, els usuaris de la Biblioteca Elisenda de Montcada, actius i lectors, que celebren així el final del nostre curs de lectura, i que ja pregunten àvids per la lectura de setembre!









Allò que vas estimar a Viu la lectura de la Biblioteca de la Roca

Que Allò que vaig estimar és una lectura complexa no hi ha dubte, i que és una lectura que hi ha teca per tots els gustos tampoc.
Si vols personatges psicològics i rodons amb una profunditat i un saber fer extraordinari, en tens, si vols trhiller fosc i histriònic que et porta a passar les pàgines volant ho tens. Si vols un assaig sobre masclisme, psicologia i trastorns alimentaris també, i si vols una mirada crítica dels mercantilisme del món de l'art també. Però si vols relacions més properes, com el creixement i les relacions pares fills, de com actuar davant un fill clarament psicòtic  i manipulador que cap dels familiars sap com tractar, o com assumir la mort d’un fill, quin és el procés de dol, i com ho assumeix cadascú i com afecta això a cada part de la família, també ho tens. I per acabar de fer un llibre complert, aquest collage de formules literàries, veus,  protagonistes, crítiques i formes de veure i entendre la vida, el llibre està plegat del procés creatiu d’un artista, i de com la seva vida interior es plasma amb el seu recorregut artístic.

És una lectura complexa, recomanable, a vegades difícil assumir, dura,  amb clars i foscos, la foscor d’una humanitat molt urbanita, molt novaiorquesa,  diuen que Paul Auster està influenciat per la seva dona quan parlen de Nova York, no m'estranya, aquesta novel·la mostra una sensibilitat especial per aquesta vida tant urbana d’aquesta ciutat.

No és una lectura apta per a tots els públics, si busques un trhiller per passar l'estona i res més, aquesta no és la teva novel·la Siri Hustvedt és un autora que pretén que reflexionis, més enllà dels personatges i de les seves situacions vitals, i que sovint barreja els seus estudis acadèmics sobre literatura, feminisme i psicologia en l'argument de les seves novel·les. 
Altres lectors la poden trobar escabrosa,  de fet no ho és només descriu amb crueltat el que s'esdevé en la vida quotidiana de famílies difícils i complicades.
Altres lectors no entraran en el joc  trencaclosques on la narració no es continua, sinó peces que encaixen i que mostren una imatge final.

I altres lectors no entraran en el joc del procés creatiu, que es pot aplicar a la pintura o a la creació d’una novel·la amb el qual l'autora es deté especialment, perquè és part d’ella mateixa.

Així potser trobareu, com va passar amb els lectors de Viu la lectura, que no els va agradar alguna de les visions, alguna de les peces, del tapís que ens mostra Siri Hustvedt, però el que és segur, que  tot hom va trobar una part de Siri Hustvedt que l'interpel·lava directament a ell i que no el deixava indiferent. 





diumenge, 18 de juny de 2017

La presó de llibres és nominable als Premis Ictineu 2017

Un relat de ciència ficció i postguerra espanyola,  premiat en el premi Biblioteques de la Revista Inèdits, és nominable al premi Ictineu 2017: 


Si teniu ganes d'una bona lectura per la calor aquí teniu 


I també pot ser nominada la il·lustració de Sòfia Gómez Barrosso




dilluns, 12 de juny de 2017



La xarxa obnubila, el temps decreix, les neurones no pensen, només miren addictes l'espai de la pantalla, no hi ha vida al voltant, res, ningú, els que t'acompanyen semblen incongruents, somnies amb la mort. El cervell en silenci deixa de ser dolorós. Escoltes paraules doloroses, que intueixes que l'altre creu, i que tu no pots ni arribar a copsar l'horror, la mirada a l'espiell torna una imatge fosca, una ànima morta, un cervell que lentament arriba al seu final, però et fa por percebre la seva mort, el contacte amb els altres fred i llunyà, no ho evita, i llavors penses que l'eutanàsia del poc que queda del teu cervell és millor que el dolor constant de la fredor del teu voltant, i la incomprensió amb què mires, amb què et miren. I llavors, ho fas, l'acte final d'eutanàsia, i tornes a la pantalla, tornes a la xarxa, allí on saps que mort, on el suïcidi assistit del teu cervell et porta pau!
El cervell porta quatre anys morin, perquè és nega a marxar? 

Granyena de les Garrigues, Juny 2017



Aquesta setmana parlarem d'Habitacions tancades a la Biblioteca Elisenda de Montcada, ens acompanyeu?




Personatges foscos, moments històrics transcendentals per la Barcelona de principis de segle XX, la pintura com eix de tota la novel·la i el que s’amaga darrere les portes quan les tanquem, records, històries, tristors, alegries, pors, terror… Les habitacions tenen personalitat pròpia en aquest llibre segons qui les habita, o les ha habitat, obrir la porta és obrir la caixa de Pandora, i Care Santos ens porta amb intel·ligència cap a cada un dels panys. 







dilluns, 22 de maig de 2017

Redondo no convenç



Tot i estar traduït a moltes llengües i haver venut  milers de llibres, El Guardian invisible no ha convençut als usuaris de Viu la lectura.


Tots han acceptat que l’autora ens fa volar ràpidament fins al final i que el llenguatge fàcil i ràpid no fa difícil la lectura, però un cop llegit deixa un gust agrí:

Els personatges són plans i tots molt similars, la trama es simplista i molts cops sense gaire sentit, les dades s’avoquen enciclopèdicament, i el final, sobre tot el final el troben totalment fora de lloc. Una persona que encobreix un assassinat, no només no se la castiga si no que no sembla importar gaire el que ha fet? No entrarem en detalls per no fer spoilers, però vaja que el final ha estat el que més ha deixat un mal de gust de boca als nostres usuaris.

Un dels usuaris ens deia com acabava de llegir un llibre de Gerrald Durrell que amb un tema d'assaig i senzill però amb una forma poètica i amb una visió psicològica de l'entorn té una riquesa de llenguatge i una profunditat argumental que hom no troba en una llibre com el Guardian Invisible tot i que el format policíac i l'argument de la tradició cultural de Navarra, podria tenir una riquesa argumental i de personatges que no han trobat en aquest llibre.



Redondo,  ha estat un entreteniment, han dit altres usuàries, però no un llibre que porti a la reflexió i que perduri més enllà de la seva lectura. De vegades necessitem aquest tipus de lectures, per passar l'estona, però no deixen rastre, dient.

Vaja, que malgrat que ha estat un bet seller amb un èxit increïble amb tota la seva trilogia i que ha acabat amb un Premi Planeta per la seva nova obra, la veritat es que a Viu la lectura. No ha convençut!


Redondo a la Biblioteca de la Roca: Viu la lectura


diumenge, 29 de gener de 2017

Cròniques de la mort d'un cervell VI


Cròniques de la mort d'un cervell


" Quan desitges q morin més neurones per no pensar, saps q has arribat al final. Només dormir iguala la indiferència de la mort. Quin sentit té aixecar el cap qn no vols veure res del teu voltant? El cervell plora."













dimecres, 25 de gener de 2017

Cròniques de la Mort d'un cervell V

Cròniques de la mort d'un cervell V





 Res no queda. La felicitat és el lleure, el moment lúdic de comprar. El joc irritant que obnubila. Oblidar qui ets per no recordar que ets. Que res no estimes del teu entorn. Que res no t'estima. Soledat absoluta. No vals res. No et valora ningú. Un diazepam i una ps4, les úniques coses amb sentit a la teva vida. Game over. El teu cervell és mort.


















dimarts, 24 de gener de 2017

La dona a la mitologia catalana i la literatura




Bruixes, aloges i encantades: el paper de la dona als mites catalans i el seu reflex a la literatura fantàstica en català. 
Speakers: Alicia Gili, Mercé Bagaria, Silvia Romero



dilluns, 23 de gener de 2017

Els “bookish books” o llibres que parlen de llibres



La història de la literatura està plena de llibres que parlen de llibres (o com els anomenen a la tradició americana, “bookish books” aproximadament, llibres que parlen de llibres)

D’autors clàssics com La llibreria ambulant, o de bet sellers com La veritat del cas deHarry Quebert. Distòpiques com Fahrenheit 451 o còmiques com Firmin. Que parlen de llibreries com La llibreria encantada, El llibreter de Kabul o, 84, CharingCross Road o que parlen de Biblioteques, com El nom de la Rosa, tema en el qual fins i tot vàrem navegar, la Sílvia Romero i jo a Iskander, la màgia delsllibres. D’autors de pròxim orient, com El viatge de Baldassare o d’autors sud americans, com El viejo que leia novelas de amor. Trhillers com El conte númerotretze o fantàstiques com Cor de tinta.



 I tots tenen dues coses en comú: que parlen de llibres i que incentiven la lectura de més llibres. Es crea un lligam màgic entre el lector i el llibre més enllà de la lectura.

Avui dia els clubs de lectura s’han convertit en una centrifugadora social de recomanacions de llibres, on, com diu Carme Fenoll, dins l’article “El boom dels clubs de lectura el plaer de llegir en grup”, es crea “un petit exèrcit de lectors ‘vip’” lectors crítics que transmeten les seves opinions sobre els llibres que llegeixen, als quals donen la volta, regiren i extreuen tot el suc que els pot donar.

És en aquest context que em semblen especialment interessants els “bookish books” i sobretot aquells llibres que es converteixen en un verdader club de lectura de recomanacions literàries entre el lector i l’autor. És el que jo anomeno els llibres/club de lectura.

Aquests tipus de llibres els trobo molt interessants pels clubs de lectura, perquè es crea un especial feed-back entre els i les usuàries i els autors, que passen a ser un integrant més del grup.


Una de les característiques dels clubs de lectura és que per compartir lectures no importa el lloc: una biblioteca, una llibreria, un cafè, el menjador de casa teva o fins i tot les sales d’espera d’un hospital:

A El club de lectura del final de la teva vida, de Will Schwalbe ens parla de com un fill i una mare creen el seu club de lectura particular, en les sales d’espera dels hospitals, mentre ella intenta superar un càncer.

A través d’un argument vital, on mare i fill aprenen a conèixer's millor a través de les lectures que fa cadascú, ens endinsem en el món literari de Will Schalbe: Munro, Nevirovsky, Man, Tolkien, Highsmith, entre molts d’altres són dins del seu univers.

I aquí apareix la segona característica d’un club de lectura: Els llibres que comparteixes sovint no són els que tu llegiries, en Will i la seva mare sovint discuteixen sobre els gustos literaris de l’altra, però a mesura que avança el seu particular club de lectura, aprenen a valorar les lectures, i es sorprenen favorablement davant de llibres que segurament per la seva pròpia iniciativa mai hagueren llegit.


Will Schalbe però ens parla d’un tercer aspecte dels clubs de lectura molt important: la lectura crítica, fa pensadors crítics: La majoria de llibres que comparteixen mare i fil tenen un fort componen crític, polític i social, i moltes lectures estan vinculades als interessos de la mare, directora d’una ONG que treballa en països amb conflictes armats. Lectures com Un llargo camíno o Elsenyor de les mosques, ens conviden als lectors a repensar la nostra societat i a nosaltres mateixos a través dels llibres.

Però sobretot, una de les principals característiques d’un club de lectura, és que sovint es converteixen en una tria i remena, on els participants tenim l'oportunitat de conèixer de mans d’aquests lectors Vips que parlàvem abans (els mateixos participants de la tertúlia) un toll de lectures que ens obren noves portes a moltes noves lectures.

A través de El club de lectura del final de la teva vida, l’autor, Will Schalbe és un usuari més de la nostra tertúlia i comparteix amb nosaltres i recomana, desenes gairebé centenes de llibres.

Aquesta però és una característica que també comparteixen els altres dos llibres/Club de lectura que us comentava fa un moment:

Una lectora poc corrent, el seu autor, Alan Bennett, ens fa arribar a través de la veu de la Reina d’Anglaterra, dotzenes i dotzenes de recomanacions.

L’autor de La dona de Paper, Rabih Alamenddine, diu en una entrevista que “Estimo els llibres, però aquesta no és la raó per la qual vaig escriure aquesta novel·la. Simplement volia reivindicar la figura d'algú que a ulls de gran part de la societat és inútil. Com més em diu la gent que una cosa és innecessària, més ganes tinc de fer-la” i en la seva obra comparteix més d’un centenar de lectures, entre les més de 5000 obres que ocupen la seva biblioteca particular.

Així doncs la lectura de La dona de paper ens converteix en els usuaris particulars d’un club de lectura molt especial entre el seu autor i la seva protagonista.



Si bé La dona de paper comparteix amb El club de lectura del final de la meva vida, conèixer llibres que possiblement mai llegiríem per nosaltres mateixos o compartir amb l’autor lectures que ens conviden a fer una mirada crítica al món que ens envolta, en aquest llibre podem entreveure dues característiques més, pròpies dels clubs de lectura.

Per una banda, amb La dona de paper, aprenem a conèixer un llibre per dins, la paraula, en aquest cas des del punt de vista del traductor: Aaliya, una traductora vocacional ens permet conèixer fil per randa la paraula, i la seva traducció, el color dels mots, el so, aquest món màgic dels mots, que ens porta més enllà del mateix llibre.

Per altra banda, a través d’Aaliya, Alamenddine fa una cosa que sovint tots acabem fent en un club de lectura, no parla només de llibres, ens parla de música, d’art, dansa, de pensament, de política, de la família, de la vellesa... Perquè al final això és el porten els llibres, a què parlem de tot allò que ens vincula socialment.

Pensareu doncs que a Una lectora poc corrent no li quedarà cap característica més per destacar dels clubs de lectura, però us equivocareu. Una lectora poc corrent ens porta a una de les característiques més importants dels Clubs de lectura: el paper del bibliotecari o del llibreter. Són aquelles persones que et coneixen i que coneixen els llibres i que sovint sabent quin llibre va a quin lector. Si penseu que vosaltres sou mals lectors, que no llegiu gaire i que no heu trobat llibres que us agradin molt, acudiu al bibliotecari.

És el que fa aquesta lectora poc corrent d’Alan Bennett, que mai ha llegit gaire ni té gaire interès per llegir, però que un bibliotecari d’una biblioteca mòbil de Londres li crea el cuquet de la lectura, i des d’aquell moment es converteix en una lectora voraç. I no només això, voraç i crítica, que per primer cop veu, a través dels llibres, més enllà de la seva vida quotidiana.

Alan Bennett també comparteix, a través de la Reina, un bon tou de lectures amb nosaltres i ho fa amb un humor irònic i crític que ens mostra com d’important és la tasca que fan llibreters i bibliotecaris en la incentivació lectora, i un cop més ens convertim en usuaris accidentals del seu particular club de lectura amb la Reina i ens regala un munt de bones recomanacions.


Així doncs aquí us he fet cinc cèntims de tres llibres que jo anomeno llibres/club de lectura, on protagonistes i autors es converteixen en un participant més d’un club de lectura virtual, i amb els quals sovint ens descobrim recomanant les nostres pròpies lectures dins de la nostra ment.

Com diu Christopher Morley a La llibreria ambulant:
(...) el que la gent necessita són llibres bons, senzills i sincers, alguna cosa que els arribi al cor, que els faci riure i tremolar (...) Capítol 4, pàg. 41.
Crec que aquí us deixo tres de ben bons!