dimecres, 21 de juny de 2017

Care Santos ens parla d’Habitacions Tancades a la Biblioteca Elisenda de Montcada

Els usuaris del club del lectura xerren desprès de la tertúlia,  Habitacions Tancades ha estat una de les millors lectures d’aquest curs, poder-la compartir amb la seva autora ha estat un plus, diuen. I és cert. Care Santos, propera i amable ens ha descobert el procés creatiu de la novel·la, ens ha parlat de les seves filies (la Barcelona Modernista, especialment els catàlegs dels Siglo que col·leccionava, la novel·la històrica, la documentació, els llibres, l’art) i les seves fòbies.



Els documents  de l’interior són meus, diu, fa molts anys que col·leccionava records de tota mena del Siglo, del primer magatzem abans que es cremés,  m’agrada especialment el detall de la factura.  Els assistents parlen d’aquests detalls que fan de la edició una peça preciosa, i que els ha introduït molt més en el temps històric de la novel·la. M’agradava el Siglo i tard o d’hora havia de sortir en una novel·la, ens explica.


Ens parla de la documentació i dels procés que això comporta, perquè una novel·la sigui versemblant. Amadeu Lax  acaba sent tant creïble que la gent el cerca a la Viquipèdia. Una llibretera amiga meva, ens explica, va llegir les primeres còpies del llibre i em va trucar, aquesta família et denunciarà, deia, la Care Santos es va quedar inquieta un moment, i finalment va respondre: aquesta família no existeix. Però estava contenta, si podia enganyar una gran lectora com la seva amiga llibretera, és que havia fet bé la feina.
Ens parla dels personatges, rodons, molt profunds i molts psicològics, un escriptor ha de saber i llegir de psicologia, la profunditat dels seus personatges depèn d’això, ens explica.
Amadeu Lax i la seva doble cara, la d’artista, lluminós i famós que  atreu com arnes a tot hom, fins i tot la família, contrasta amb la cara fosca, amb psicopaties profundes que no sabem si venen d’una infantesa desarrelada, on es criat per la mainadera i on la mare, moderna i feminista no està gaire pels fills, com no estava cap d’aquelles dones  burgeses avançades al seu temps.
Maria Rosa Goladrons, una mare  absent, una dona  moderna,  forta i activa,  i una esposa molt enamorada, gaudirà de la vida, malgrat no acabar de concebre una relació d’estimació amb els seus fills.
Però el més interessant de la novel·la, com es creen aquestes habitacions tancades, protagonistes i narradores, guardant els records, i els secrets més foscos, que Care Santos, pàgina a pàgina ens obliga a obrir.  Les habitacions són  arquitectònicament, físicament, però també espiritualment una de les parts més importants de la novel·la.
I la pintura, aquest fil conductor que ens porta d’un capítol a l’altre, una de les seves filies.
Ens explica una altra anècdota. La primera versió del llibre la va llençar a les escombraries, però quan ho va explicar algun dels seus lectors habituals, va dir, home, deixa’ns-la veure abans no? I  va canviar d’idea. De la novel·la original no va quedar gaire, només part de la documentació ens explica, però al final va sortir. La gent respira alleugerida, hauria estat una llàstima que Habitacions tancades acabés a les escombraries. 
Finalment, després de moltes preguntes, i comentaris,  ens fa una recomanació d’altres lectures, d’una altra de les seves filies: la Barcelona del segle XIX i XX: La caiguda de les muralles, la creació de l’eixample i l’exposició universal i com això es deté amb la Guerra civil i la post guerra: això forma l’arc cronològic i històric de tres de les seves novel·les, L’aire que respires, Habitacions tancades i Desig de xocolata.  També varem parlar del darrer premi Nadal, Media vida, res a veure, amb les novel·les històriques amb que ens tenia habituats. Tot i així diu una usuària, Habitacions Tancades no va rebre cap premi, va tenir èxit per si mateixa, oi? Care Santos assenteix, si, i es va traduir a varis idiomes i  ara  es reedita amb edició de butxaca. Això vol dir que la novel·la és viva encara i això és molt bonic per a una escriptora.
La darrera pregunta, i la sèrie? Genial, quan me la van proposar, sabia pel director i el guionista amb els quals ja havia treballat, que seria un èxit, ens explica, però el món de la televisió és molt complicat, de seguida tot s’encareix, i no hi ha pressupost, jo no hagués ajuntat personatges com la Tatii i la Conxa, però el pressupost ho demanava i va estar una bona solució. De fet alguns canvis, reconeix   Care Santos, els van resoldre millor que jo al llibre!!! Quan  em varen dir de sortir a la escena final estava emocionada però tenia, por, deia, la vàrem repetir varis cops, perquè em quedava quieta com un estaquirot.

Al final una foto de grup, amb el club de lectura, Care Santos propera, amable  que ha compartit una llarga tarda amb nosaltres, somriu, amb uns lectors, els usuaris de la Biblioteca Elisenda de Montcada, actius i lectors, que celebren així el final del nostre curs de lectura, i que ja pregunten àvids per la lectura de setembre!









Sèrie de televisió TV1

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada