dilluns, 12 de juny de 2017



La xarxa obnubila, el temps decreix, les neurones no pensen, només miren addictes l'espai de la pantalla, no hi ha vida al voltant, res, ningú, els que t'acompanyen semblen incongruents, somnies amb la mort. El cervell en silenci deixa de ser dolorós. Escoltes paraules doloroses, que intueixes que l'altre creu, i que tu no pots ni arribar a copsar l'horror, la mirada a l'espiell torna una imatge fosca, una ànima morta, un cervell que lentament arriba al seu final, però et fa por percebre la seva mort, el contacte amb els altres fred i llunyà, no ho evita, i llavors penses que l'eutanàsia del poc que queda del teu cervell és millor que el dolor constant de la fredor del teu voltant, i la incomprensió amb què mires, amb què et miren. I llavors, ho fas, l'acte final d'eutanàsia, i tornes a la pantalla, tornes a la xarxa, allí on saps que mort, on el suïcidi assistit del teu cervell et porta pau!
El cervell porta quatre anys morin, perquè és nega a marxar? 

Granyena de les Garrigues, Juny 2017




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada