dimarts, 28 de novembre de 2017

La danza de la vida de Montse Baduell

Mai m'han agradat els anomenats llibres d'autoajuda, i encara menys, aquells que fan veure que no ho són, però al final resulta que si. No és el que busco quan llegeixo un llibre, per això quan la Montse Baduell em va demanar que llegís el seu llibre, li vaig advertir, que d'entrada no m'agradaria, i per tant podeu imaginar que el vaig llegir amb moltes reticències. I em va sorprendre, si, certament. Perquè és evident que té molts elements de l'autoajuda: allò que ajuda a superar la teva por, allò que et lliga a una vida saludable i equilibrada, físicament i psicològicament, ect, ect.



I és cert, La danza de la vida, té molts d'aquests elements, perquè l'autora a través d'experiències d'un grup de dones, ens enfronta als seus problemes de cada dia, i ens dóna claus per superar-los.
Així i tot el llibre em va decebre en un aspecte, semblava que el nexe en comú entre totes les dones, eren les danses àrabs, eren el fil conductor del llibre, el que unia a les dones, i el que els donava equilibri entre elles, i creava lligams d'amistat. Per això creia que el fet vital de la dansa, els seus orígens, quin significat tenen els seus moviments ect, seria més central en tota l'obra. I que aquest seria el punt de partida de l'autoajuda. Però no, no era així. La dansa era una excusa, per conèixer i trobar-se, però el que equilibrava a aquest grup de dones, i ajudava a resoldre el seu dia a dia era l'amistat, i les relacions entre dones, de diferents edats i circumstàncies.

I és aquí on el llibre de Montse Baduell destaca certament, perquè ha sabut molt bé en alguns dels casos perfilar psicològicament a aquestes dones, amb perfils tant com persones, com dones, amb les que et pots sentir clarament identificada. Perquè hi ha dones joves, o no tan joves, amb problemes professionals, o sentimentals, ect! És una novel·la trepidant amb moltes veus que permeten que qualsevol lector senti que alguna veu li crida. És un bon llibre coral.
Crec però que mentre algunes protagonistes estan ben perfilades, altres només són anotades... I per últim em sembla una pena no aprofitar millor el concepte filosòfic de la dansa oriental i com aquesta pot equilibrar i ajuda corporal i psicològicament, i ajuda en el dia a dia, de fet al final sembla que si el grup de dones és trobes per ballar Bollywood, el llibre funcionaria exactament igual, o sigui que només serveix com excusa.
 

Cal destacar la magnífica portada, de Ruz Il·lustra que és impactant i tanca el llibre en un cercle perfecte, de la bona interpretació que ha fet la il·lustradora! Un bon començament, per una autora novell, que tot i no acabar fent realment al final un llibre d'autoajuda, m'ha agradat molt més del que podria imaginar, segurament perquè al final, això fou el que ca passar, no era un llibre d'autoajuda, era un llibre de persones! La seva autora diu que li ha entrat el cuc de l'escriptura i aviat tindrem un nou projecte seu. Felicitats i endavant.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Las cicatrices de la tormenta, primera novel·la en castellà d'Octavi Franch

Jofre Isern, un dels majors escriptors catalans,  ens explica  en primera persona les relacions amb una família desconeguda, pare, germans, àvia, desconeguda i terrible família, cossos esquarterats, trames policíaques, sectes estranyes i el sentit de l’horror,  i sobretot el seu amor per l’Aina, que fa que qualsevol perill valgui la pena, per seguir al seu  costat, una historia intrigant, ràpida i sòlida, que té un punt de trhiller, terror, i entreteniment força interessant.

Octavi Franch ens deixa una de les seves  darreres obres, que no us deixarà indiferents. 

dilluns, 20 de novembre de 2017

Danubi de Claudio Magris

El Danubi
Claudio Magris
Biblioteca de la Roca, Viu la lectura, novembre.

La nostra darrera lectura de Viu la lectura va ser un pèl diferent de les nostres lectures habituals, era un assaig, intens, i molt ben documentat + un llibre de viatges, del recorregut que fa l'autor pel riu Danubi en l'àmbit polític, econòmic, geogràfic i cultural. Aquest viatge ens dóna a conèixer la formació de l'Europa moderna, a partir de l'Imperi Austro Hungar del S. XIX, però amb unes arrels molt més profundes i que aconsegueix una verdader ecumene

Aquest recorregut no amaga res, per bé o per mal, i ens parla igual de la gran cultura eslavo germànica, com de les arrels el naixement del Nacional Socialisme que va acabar amb el nazisme, no amaga res, les llengües desaparegudes, els pobles desapareguts, la diversitat cultural, o les atrocitats dels camps de treball del nazisme.

Però també ens parla de la diversitat, i de la riquesa cultural que flueix com el riu Danubi a les vores del riu, en cultures i societats diverses, que s'han enriquit i format aquest mite de frontera, i aquest marc identitari centreeuropeu tan interessant. Un símbol físic es converteix el Danubi, entre la diversitat cultural germànica, hebraica, eslava, i turca. Una riquesa cultural que té evidentment els seus clars obscurs.

Els nostres usuaris i usuàries es varen veure gratament sorpresos per aquest assaig que tot i ser llarg i densament documentat, flueix com el riu que li dóna títol. Un llibre, que segurament, deien no haguessin llegit mai, i que els ha donat oportunitat de conèixer aquesta centre Europa, tan propera i tan desconeguda.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Comencem de nou les lectures dels clubs de lectura!!!

dimecres, 21 de juny de 2017

Care Santos ens parla d’Habitacions Tancades a la Biblioteca Elisenda de Montcada

Els usuaris del club del lectura xerren desprès de la tertúlia,  Habitacions Tancades ha estat una de les millors lectures d’aquest curs, poder-la compartir amb la seva autora ha estat un plus, diuen. I és cert. Care Santos, propera i amable ens ha descobert el procés creatiu de la novel·la, ens ha parlat de les seves filies (la Barcelona Modernista, especialment els catàlegs dels Siglo que col·leccionava, la novel·la històrica, la documentació, els llibres, l’art) i les seves fòbies.



Els documents  de l’interior són meus, diu, fa molts anys que col·leccionava records de tota mena del Siglo, del primer magatzem abans que es cremés,  m’agrada especialment el detall de la factura.  Els assistents parlen d’aquests detalls que fan de la edició una peça preciosa, i que els ha introduït molt més en el temps històric de la novel·la. M’agradava el Siglo i tard o d’hora havia de sortir en una novel·la, ens explica.


Ens parla de la documentació i dels procés que això comporta, perquè una novel·la sigui versemblant. Amadeu Lax  acaba sent tant creïble que la gent el cerca a la Viquipèdia. Una llibretera amiga meva, ens explica, va llegir les primeres còpies del llibre i em va trucar, aquesta família et denunciarà, deia, la Care Santos es va quedar inquieta un moment, i finalment va respondre: aquesta família no existeix. Però estava contenta, si podia enganyar una gran lectora com la seva amiga llibretera, és que havia fet bé la feina.
Ens parla dels personatges, rodons, molt profunds i molts psicològics, un escriptor ha de saber i llegir de psicologia, la profunditat dels seus personatges depèn d’això, ens explica.
Amadeu Lax i la seva doble cara, la d’artista, lluminós i famós que  atreu com arnes a tot hom, fins i tot la família, contrasta amb la cara fosca, amb psicopaties profundes que no sabem si venen d’una infantesa desarrelada, on es criat per la mainadera i on la mare, moderna i feminista no està gaire pels fills, com no estava cap d’aquelles dones  burgeses avançades al seu temps.
Maria Rosa Goladrons, una mare  absent, una dona  moderna,  forta i activa,  i una esposa molt enamorada, gaudirà de la vida, malgrat no acabar de concebre una relació d’estimació amb els seus fills.
Però el més interessant de la novel·la, com es creen aquestes habitacions tancades, protagonistes i narradores, guardant els records, i els secrets més foscos, que Care Santos, pàgina a pàgina ens obliga a obrir.  Les habitacions són  arquitectònicament, físicament, però també espiritualment una de les parts més importants de la novel·la.
I la pintura, aquest fil conductor que ens porta d’un capítol a l’altre, una de les seves filies.
Ens explica una altra anècdota. La primera versió del llibre la va llençar a les escombraries, però quan ho va explicar algun dels seus lectors habituals, va dir, home, deixa’ns-la veure abans no? I  va canviar d’idea. De la novel·la original no va quedar gaire, només part de la documentació ens explica, però al final va sortir. La gent respira alleugerida, hauria estat una llàstima que Habitacions tancades acabés a les escombraries. 
Finalment, després de moltes preguntes, i comentaris,  ens fa una recomanació d’altres lectures, d’una altra de les seves filies: la Barcelona del segle XIX i XX: La caiguda de les muralles, la creació de l’eixample i l’exposició universal i com això es deté amb la Guerra civil i la post guerra: això forma l’arc cronològic i històric de tres de les seves novel·les, L’aire que respires, Habitacions tancades i Desig de xocolata.  També varem parlar del darrer premi Nadal, Media vida, res a veure, amb les novel·les històriques amb que ens tenia habituats. Tot i així diu una usuària, Habitacions Tancades no va rebre cap premi, va tenir èxit per si mateixa, oi? Care Santos assenteix, si, i es va traduir a varis idiomes i  ara  es reedita amb edició de butxaca. Això vol dir que la novel·la és viva encara i això és molt bonic per a una escriptora.
La darrera pregunta, i la sèrie? Genial, quan me la van proposar, sabia pel director i el guionista amb els quals ja havia treballat, que seria un èxit, ens explica, però el món de la televisió és molt complicat, de seguida tot s’encareix, i no hi ha pressupost, jo no hagués ajuntat personatges com la Tatii i la Conxa, però el pressupost ho demanava i va estar una bona solució. De fet alguns canvis, reconeix   Care Santos, els van resoldre millor que jo al llibre!!! Quan  em varen dir de sortir a la escena final estava emocionada però tenia, por, deia, la vàrem repetir varis cops, perquè em quedava quieta com un estaquirot.

Al final una foto de grup, amb el club de lectura, Care Santos propera, amable  que ha compartit una llarga tarda amb nosaltres, somriu, amb uns lectors, els usuaris de la Biblioteca Elisenda de Montcada, actius i lectors, que celebren així el final del nostre curs de lectura, i que ja pregunten àvids per la lectura de setembre!









Allò que vas estimar a Viu la lectura de la Biblioteca de la Roca

Que Allò que vaig estimar és una lectura complexa no hi ha dubte, i que és una lectura que hi ha teca per tots els gustos tampoc.
Si vols personatges psicològics i rodons amb una profunditat i un saber fer extraordinari, en tens, si vols trhiller fosc i histriònic que et porta a passar les pàgines volant ho tens. Si vols un assaig sobre masclisme, psicologia i trastorns alimentaris també, i si vols una mirada crítica dels mercantilisme del món de l'art també. Però si vols relacions més properes, com el creixement i les relacions pares fills, de com actuar davant un fill clarament psicòtic  i manipulador que cap dels familiars sap com tractar, o com assumir la mort d’un fill, quin és el procés de dol, i com ho assumeix cadascú i com afecta això a cada part de la família, també ho tens. I per acabar de fer un llibre complert, aquest collage de formules literàries, veus,  protagonistes, crítiques i formes de veure i entendre la vida, el llibre està plegat del procés creatiu d’un artista, i de com la seva vida interior es plasma amb el seu recorregut artístic.

És una lectura complexa, recomanable, a vegades difícil assumir, dura,  amb clars i foscos, la foscor d’una humanitat molt urbanita, molt novaiorquesa,  diuen que Paul Auster està influenciat per la seva dona quan parlen de Nova York, no m'estranya, aquesta novel·la mostra una sensibilitat especial per aquesta vida tant urbana d’aquesta ciutat.

No és una lectura apta per a tots els públics, si busques un trhiller per passar l'estona i res més, aquesta no és la teva novel·la Siri Hustvedt és un autora que pretén que reflexionis, més enllà dels personatges i de les seves situacions vitals, i que sovint barreja els seus estudis acadèmics sobre literatura, feminisme i psicologia en l'argument de les seves novel·les. 
Altres lectors la poden trobar escabrosa,  de fet no ho és només descriu amb crueltat el que s'esdevé en la vida quotidiana de famílies difícils i complicades.
Altres lectors no entraran en el joc  trencaclosques on la narració no es continua, sinó peces que encaixen i que mostren una imatge final.

I altres lectors no entraran en el joc del procés creatiu, que es pot aplicar a la pintura o a la creació d’una novel·la amb el qual l'autora es deté especialment, perquè és part d’ella mateixa.

Així potser trobareu, com va passar amb els lectors de Viu la lectura, que no els va agradar alguna de les visions, alguna de les peces, del tapís que ens mostra Siri Hustvedt, però el que és segur, que  tot hom va trobar una part de Siri Hustvedt que l'interpel·lava directament a ell i que no el deixava indiferent. 





diumenge, 18 de juny de 2017

La presó de llibres és nominable als Premis Ictineu 2017

Un relat de ciència ficció i postguerra espanyola,  premiat en el premi Biblioteques de la Revista Inèdits, és nominable al premi Ictineu 2017: 


Si teniu ganes d'una bona lectura per la calor aquí teniu 


I també pot ser nominada la il·lustració de Sòfia Gómez Barrosso