diumenge, 27 de juliol de 2014

Cròniques de la mort d'un cervell I

La certitud de la solitud és més gran quan veus que mai arribaràs a conèixer ningú, que ets un estrany pels qui t'envolten, que parlen un llenguatge incomprensible, com una enrevessada torre de babel de la teva vida. Fills, amics, companys, són transparents, més enllà de tota comprensió. No existeix res entre les parets anímiques dels altres, i tot allò que significa alguna cosa per tu. I mai, mai trobes ningú amic, ningú amb un contacte durador, que et digui, noi, tens raó, encara que sigui només per una vegada, noi, i tant que tens raó, això funciona així. Sap tant de greu estar sempre equivocat! Es necessita algú que t'acarona l'ànima, que et dóna vigor, que alimenta el teu somriure, que acosta la mà al teu cervell. Els revolts d'aquest cervell que cada dia és més fosc, cada dia amb menys capacitat de resistir una existència fútil, cada cop més mort, cada cop amb menys capacitat de reaccionar... Un cervell que mort, cèl·lula a cèl·lula, neurona a neurona, per no trobar cap connexió, amb ningú. De vegades un llampec il·lumina la negror i sembla que s'obre la llum, però no. Només és el contacte amb un vell llibre, que diu quelcom intel·ligent, proper, amb el que connectes, però de seguida la foscor torna, no és real, no està viu. Llavors és pitjor, llavors és quan el cervell desitja morir del tot, per no tornar a copsar el dolor. Però les neurones es neguen a suïcidar-se i tornen a connectar i despertes en un nou dia, i tornes a intentar reconectar, captar el teu voltant, però passen les hores i saps que estàs dins una espiral que es repeteix, un nou dia, un nou desengany i més neurones mortes al final del dia, en adonar-te que no tens connexió, i que és culpa teva, tu no comprens el llenguatge dels altres i veus com visions la vida alegre i feliç del teu voltant que no gossa tocar-te, per no fer-se fonedissa i al final del dia, fas llista, fa anys que fas llista de les pèrdues que et duen la incomprensió: la veïna, el company de feina, la teva millor amiga, el teu fill, la teva dona, aquell company d'escola del qual fins i tot ja et costa reconèixer el contorn del rostre. I quan acabes la llista al final del dia et demanes, per què? Perquè no comprenc? Perquè no connecto? Perquè mai he entès el llenguatge de les ànimes? I plores desconcertat, perquè estàs sol, i la certitud de la solitud és més dura quan saps que mai coneixeràs a ningú!

Cròniques de la mort d'un cervell
Alícia Gili
Granyena juliol 2014

2 comentaris:

  1. M'ha semblat preciós i trist. És una realitat punyent que ens obliga a l'adaptació constantment per poder visionar algú al nostre costat o sentir la tebiesa d'una mà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, Maria Teresa, crec que en certa manera és molt real, la soledat actual és d'aquell que està envoltat... per això cal replantejar.se reflexionar i tornar-ho a intentar.

      Elimina