Victus, una mirada al 1714





Victus, una mirada al 1714
Alícia Gili Abad, escriptora, Biblioteca Elisenda de Montcada, 7 de maig del 2014

Font: http://planetatercerob.blogspot.com.es/2013/01/el-lazarillo-de-tormes.htmlLes edats d´or (2001)
Quan érem joves ( i ara ho veiem molt lluny) l’Albert i jo havíem compartit feina i pizzes en un grup de recerca del Centre d’Estudis Africans. Recordo que llavors va ser quan vaig tastar per primer cop la literatura satírica, crítica i clara de l’Albert. Edicions 62 va iniciar un concurs mensual de relats per internet (llavors un món encara per descobrir...) on l’Albert i jo varem presentar un relat cada mes. Varen ser els primers relats que vaig llegir, especialment el que finalment va guanyar el concurs, La nau dels bojos, que ara podeu llegir en el llibre de contes 13 tristos tràngols. El premi crec que era un portàtil i un viatge a Londres.  Ja llavors l’Albert viatjava entre el mon oníric del fantàstic i la crítica de la realitat més crua.
Font Vikipedia
Fa pocs dies, i després potser de 5 o 6 anys sense veure’ns varem coincidir  en unes jornades del Centre d’Estudis Africans on parlàvem de Literatura i Àfrica.  L’Albert ens va explicar una  anècdota, sobre la seva estada  al Congo entre el Mbutis. Molts articles que trobarem sobre La pell freda ens compararan aquesta primera novel·la de l’Albert amb el viatge macabre i fantàstic de Kurtz a El Cor de les Tenebres. En realitat, l’Albert té el seu particular viatge al mon de les tenebres, amb el seu Kurtz particular al mig del Congo, entre el mbutis i dins una guerra civil, que segons la seva pròpia descripció és la mateixa estructura literària que després traslladà a La pell freda.  Perquè l’Albert antropòleg i l’Albert escriptor no es poden deslligar fàcilment.
A Victus, deixa la part fantàstica i onírica més de costat, encara que la mitologia catalana sobre el 1714 en té bastant de somni, o de mal son segons es miri, i se centra més en la part crítica, sarcàstica i històrica, amb un personatge, en Zuvi i el seu entorn que ens recorda els quadres de Velázquez i els personatges de Lazarillo de Tormes. Aquí no hi ha viatge iniciàtic a les tenebres. Ja estem de ple a l’ínfer i de forma entenedora i irònica Albert repassa perquè ens vàrem deixar portar a aquest ínfer.
Llegir Victus ha estat tota una experiència  per tastar un experiment literari força diferent de les seves obres anteriors, i perquè per la majoria de catalans 1714 és una data que tenim gravada a foc en el nostre imaginari, i a l’hora no en tenim ni idea de què va passar. I l’Albert ens ha tret de molts dubtes. Quan vàrem començar la tertúlia li vaig fer dues preguntes, conscientment que eren repetitives, però també rellevants pel tarannà de la novel·la i del seu autor:  perquè castellà i perquè Villarroel!
I llavors va començar un moment màgic pels lectors que tenen l’opció de compartir el llibre amb el seu autor, perquè l’Albert és un escriptor de la vella escola, tan bon narrador com escriptor: durant la tertúlia entre anècdota i anècdota, l’Albert ens va donar algunes claus per entendre Victus, entès com un procés creatiu. Ens va explicar que el fet creatiu sovint està farcit de factors irracionals i el fet d’escriure en castellà a Victus va ser un d’ells. Després de mesos de documentació el llibre no sortia, no li trobava el to narratiu, era frustrant i per això va decidir deixar-lo en un calaix, fins que un dia  va pensar: I si provo a fer un primer full en castellà? I llavors ja no va parar.
I tot i semblar irrellevant, en realitat el procés creatiu està lligat al procés documental i aquest al final té a veure amb la llengua que emprà l’autor, perquè sabeu quines són les fonts sobre el 1714? Doncs la majoria són fonts en castellà, i les que son en català, poques, dietaris de pagesos i dietaris de la Generalitat, tenen un català poc comprensible i les poques coses escrites amb un català intel·ligible, són els dietaris pertanyents a botiflers, la qual cosa evidentment no és casualitat...
El fet que l’autor sigui antropòleg també té molt a veure amb el procés creatiu, com us indicava en començar, perquè un antropòleg no es pot desfer de la seva pell com si fos una muda, sempre la porta posada. A Victus, l’antropòleg, la mirada externa, escrutadora de la realitat es diu Waltraud, l’alter ego de l’autor, l’antropòleg que pacientment recull cada una de les dades en el seu diari de camp. Albert ens ho explica ell mateix: “Recordeu Anfant —diu— és la representació de la mirada de l’antropòleg, el nen salvatge front a la civilització, la cultura en front de  la natura”
Els personatges de Victus tampoc són casualitat, la mateixa documentació et donava la novel·la gaire bé feta. Com podies no fixar-te amb Costa, un cap artiller que no fallava mai, i que era tant bo que fins i tot després de la caiguda de Barcelona, l’exèrcit francès li va oferir un lloc? O el catedràtic dirigint als estudiants rebutjant incursions sobre la muralla? O el noble que va deixar tota la seva fortuna per defensar la ciutat de Barcelona? O els Miquelets, que varen defensar les lleis i llibertats catalanes més enllà del 1714? O un historiador que va documentar tot el setge i mai va veure publicada la seva obra? Com podia ser que no apareguessin tots aquests personatges a la novel·la, ens diu el seu autor? S’havien guanyat un lloc abans d’existir el llibre. I per això Villarroel és convertí en l’heroi, en el protagonista involuntari de Victus. Un home recte, un militar de carrera, que podia canviar de bàndol, sense cap menyscabament de la seva professionalitat, perquè per sobre de tot els militars del 1714 eren professionals. Un castellà, que va néixer a Barcelona per casualitat, auster, ferm i sobre tot fidel, que podria haver marxat a la cort de Viena, fugint del setge per mar i rebre prebendes  i va preferir enfrontar la presó per no abandonar a la coronela, la milícia amb qui es va sentir tan  compenetrat. Un general que al contrari que tots els seus coetanis, sempre estava a primera fila, animant, lluitant, buscant la mort. Com no podia tenir un paper cabdal Villarroel en la meva novel·la, diu el seu autor. I el més divertit i trist, és que la majoria de catalans no coneixíem res de Villarroel. Molts lectors em deien que fins a llegir Victus, només sabien que era un carrer de Barcelona que baixa...., reblà l’Albert.
L’estructura de la novel·la tampoc és casual, Veni, Vidi, Victus, perquè el 1714 no fou només un setge o una guerra, fou una de les primeres guerres mundials, enteses en un món globalitzat, on Barcelona forma part de la diversitat cultural que sempre ha estat la Mediterrània. Però sobretot el 1714 és el xoc de dues formes de veure el món, de dos sistemes polítics contraposats: La llei castellana supeditada a la paraula del rei, l’autoritarisme fet persona i  la llei catalana promulgada des de l’ igualitarisme, des del rei que està supeditat al parlament i a les lleis.
Podria seguir pàgines i pàgines, parlant de com la violència dels bombardejos sobre Barcelona, desconeguts fins aleshores, varen aniquilar mitja ciutat, com la Ciutadella va ser construïda sobre una ciutat vençuda per garantir la submissió total, com durant el setge es varen rebutjar fins a dotze assalts, com els consellers que havien desaconsellat resistir varen morir en la defensa de la ciutat, com la gent després de veure l’horror a les muralles tornava a casa seva amb les seves famílies. 1714 és un moment èpic, i els seus protagonistes foren herois silents.
Però Victus no acaba aquí, ens explica l’Albert, estic acabant una segona part, diu. En Zuvi, la veu narrativa d’aquesta història,  un perla poc convençut, un assistent de Villarroel, traductor que feia missions a dins i fora ens acompanyarà de nou amb el que potser serà Vae Victus, on l’escriptor recuperarà aquest personatge, que primer ens apareix a Amèrica, en una guerra on els indis Yamasi varen estar a punt de guanyar una guerra, o a Catalunya on els Miquelets encara semblaven disposat a  reconstruir les lleis i constitucions del parlament català... i fins aquí puc arribar... que no podem pas fer spoilers.
Font La Veu de Montcada, Laura Grau

Només dir-vos que si encara no heu llegit Victus, us el recomano, la mestria narradora, i la vitalitat de la veu narradora, la ironia amb què l’autor ens mostra a parts iguals l’estupidesa d’un bàndol i de l’altre, barrejat entre la grandesa dels seus protagonistes, fan de Victus una bona obra per comprendre la nostra història.

Bibliografia de l’autor
  • Pallasos i monstres (2000)
  • Compagnie difficili (2000); con Marcelo Fois
  • La pell freda (La piel fría, en castellano) (2003), su primera novela. Finalista del Premi Llibreter. Premio Ojo Crítico 2003
  • Pandora al Congo (Pandora en el Congo, en castellano) (2005)
  • Tretze tristos tràngols (Trece tristes trances, en castellano) (2008)
  • Victus (2012)

Entrades populars d'aquest blog

Presentació interectiva de Catalunya Mítica

El Plagi. Sílvia Romero