dimecres, 30 de juliol de 2014

Novel·les de la ciència, Miquel Barceló

CAPCELERA_logo

Novel·les de ciència

La ciència i la tecnologia en la literatura

34-82Mètode
Possiblement, en la literatura, la primera referència important a la ciència i al que representa per a la societat que la practica i l’adopta es troba en Frankenstein (1818) de Mary Shelley. Malauradament, el cinema ha canviat la imatge popular del que era una seriosa reflexió sobre el poder de la ciència i la seva responsabilitat final. En la imatge, fotografia promocional de Boris Karloff caracteritzat com el monstre per a la pel·lícula La núvia de Frankenstein (1935).
RESUM
La major part de la literatura sovint intenta oblidar el paper essencial que la ciència i la tecnologia modernes juguen en la configuració de les societats actuals i en la manera de viure-hi. Fou Jules Verne, fa ja uns 150 anys, qui va començar a ser conscient de la necessitat que la ciència i la tecnologia intervinguessin de manera activa en la narrativa moderna. Ho va anomenar la «novel·la de la ciència». Més endavant, el gènere literari de la ciència-ficció sembla haver assolit el paper d’aquella novel·la de la ciència que Jules Verne va començar. Amb això, la ciència-ficció es configura també com una narrativa adient per a l’aprenentatge del futur, ja que descriu diversos mons possibles per efecte de la ciència i la tecnologia.
Paraules clau: Jules Verne, ciència-ficció, literatura, novel·la de ciència.
   
La novel·la de la ciència
L’any 2005 es va complir el primer centenari de la mort de Jules Verne, un autor avui gairebé oblidat però que durant molts anys va ser un dels referents de la literatura per a joves i adolescents. Així era, per exemple, a mitjan segle xx.
Eren altres temps: encara no s’havia descobert el potencial del mercat d’una narrativa sovint protagonitzada per joves i adolescents i dedicada essencialment al seu consum. Els Cinc o Els Set Secrets, d’Enid Blyton (1897-1968), van ser un tímid precedent del que avui són les aventures de Harry Potter, Geronimo Stilton i tants d’altres.
En aquell temps, la lectura per als joves i adolescents tenia, a grans trets, tres eixos principals: les aventures il·limitades d’Emilio Salgari (Sandokan, el tigre de Malàisia i els pirates de Mompracem), les Donetes de Louisa May Alcott i la innovadora narració al voltant de temes científics i tècnics de Jules Verne.
Fou precisament Jules Verne qui es va adonar, a mitjan segle xix, que la ciència i la tecnologia ja ocupaven un lloc destacat en la vida de la gent i es va entossudir a escriure i fins i tot teoritzar sobre el que ell mateix va denominar la «novel·la de la ciència», un tipus de novel·les en què la ciència i l’activitat tecnològica no eren absents de la narrativa, com havia passat fins aleshores. No es tractava simplement de narracions per a l’ús i gaudi exclusius dels més joves, tot i que així foren presentades pel seu editor, Pierre-Jules Hetzel, creador de la denominació «Viatges extraordinaris» que es va donar a les primeres obres de Verne (Navarro, 2005).
Els protagonistes dels viatges imaginaris de Verne van recórrer el planeta de cap a cap i fins i tot van visitar algunes de les seves regions desconegudes, com ara el fons del mar, les profunditats de la Terra o la trajectòria fins a la Lluna. No s’ha d’oblidar que la gran ciència del segle xix fou també la geografia amb l’exploració del planeta i els descobriments associats. A banda del viatge i les aventures extraordinàries que s’hi succeïen, la narració era també una excusa per a il·lustrar els lectors (al començament els joves, com ja hem vist) en les realitats i meravelles de la ciència. De fet, Jules Verne ha passat a la història com un dels dos grans pares fundadors d’un nou gènere literari, la ciència-ficció, que naixia amb ell a França i amb el socialista fabià Herbert G. Wells a la Gran Bretanya unes dècades més tard (Aldiss i Wingrove, 1986).
La pregunta de per què la ciència i la tecnologia no entren de manera habitual en la narrativa continua vigent després de 150 anys. Verne en fou el capdavanter, però a partir d’ell i la seva «novel·la de la ciència», la narrativa que inclou ciència i tecnologia sovint s’ha vist reduïda al gueto del gènere narratiu anomenat ciència-ficció.
La ciència en l’obra de Jules Verne
Verne no era científic, però sí que estava molt informat de les novetats científiques i tecnològiques del seu temps. Sembla que freqüentava diverses biblioteques especialitzades i prenia abundants notes i fitxes que li van servir, i molt, per esdevenir gairebé un expert en els temes que va desenvolupar a les seves novel·les.
Potser per això corre, erròniament, la brama que ell mateix va ser qui va idear alguns dels artefactes que apareixen als seus llibres, malgrat que són simples elaboracions i reflexos novel·lístics de coses que ja existien en aquella època i que Verne coneixia gràcies al seu treball a les biblioteques i als contactes amb amics científics o viatgers exploradors.
L’exemple paradigmàtic n’és el submarí Nautilus que Verne descriu a Vint mil llegües de viatge submarí (1868). Malgrat el que pugui semblar, no va haver-hi predicció ni invent vernià: la idea de la navegació submarina ja era coneguda i havia estat seriosament analitzada en un estudi de William Bourne datat al llunyà 1578. El maig del 1801, Robert Fulton, amb el patrocini econòmic de Napoleó, va construir un protosubmarí per a quatre persones i el va batejar precisament Nautilus. Fins i tot l’Ictíneo de Narcís Monturiol, construït el 1857, va ser provat amb èxit al port de Barcelona el 1859, quasi deu anys abans de la novel·la de Verne. A més a més, el 17 de febrer del 1864, al port de Charleston (Carolina del Sud), com una acció més en la guerra civil nord-americana, el protosubmarí H. L. Hunley, de la Confederació, va atacar amb torpedes el vaixell Housatonic de la Unió. Verne no va concebre el submarí, sinó que es va limitar a utilitzar-lo en la seva novel·la, això sí, al servei d’un heroi solitari, més aviat antisocial i una mica misogin (Barceló, 2000).
Però sí que és cert que, en altres casos, Verne es va avançar al seu temps amb la seva imaginació associada al bon coneixement de la ciència del moment. També cal reconèixer que molts dels artefactes tecnològics imaginats per Verne han estat escombrats per la realitat a mesura que el coneixement tecnocientífic s’ha anat desenvolupant i consolidant. Però la visió que Verne transmet del fons submarí, de l’interior de la Terra, d’un possible viatge a la Lluna, de possibles naus submarines com el Nautilus o voladores com l’Albatros (l’antecessor de l’autogir o de l’helicòpter), estan sòlidament i intel·ligentment basades en la ciència que es coneixia en el seu temps, fa un segle i mig.
L’objectiu de Verne no era ensenyar ciència, sinó fer-la intervenir en la peripècia humana, quasi sempre des d’una òptica positiva i favorable. Els nàufrags de L’illa misteriosa, per exemple, no haurien pogut sobreviure sense l’ajut dels coneixements gairebé enciclopèdics de ciència (sobretot de química) i l’espectacular sentit pràctic de Cyrus Smith, l’enginyer que, gràcies al seu saber tecnocientífic, esdevé el líder indiscutible de la prodigiosa aventura.
 

«L’objectiu de Verne no era ensenyar ciència, sinó fer-la intervenir en la peripècia humana, quasi sempre des d’una òptica positiva i favorable»
32-82Félix Nadar
Jules Verne ha passat a la història com un dels dos grans pares fundadors d’un nou gènere literari, la ciència-ficció, que naixia amb ell a França i amb el socialista fabià Herbert G. Wells a la Gran Bretanya unes dècades més tard.
 

«A banda del viatge i les aventures que s’hi succeïen, la narració de Verne era també una excusa per a il·lustrar els lectors en les realitats i meravelles de la ciència»
La ciència en la ficció
Pot haver-hi vida intel·ligent a la superfície d’una estrella de neutrons? Podem arribar a estrelles que són a diversos anys llum del nostre sistema solar? Existeix el monopol magnètic? És possible enviar un missatge al passat modulant un feix de taquions? Podem desenvolupar una intel·ligència artificial amb la personalitat de Sigmund Freud o d’Albert Einstein?
Pel que sabem avui, totes aquestes preguntes tenen la mateixa resposta: un no categòric. Però el fet que la ciència ens negui aquestes possibilitats o d’altres de semblants no impedeix que sigui factible especular-hi. Aquesta és una de les funcions principals i un dels atractius més grans de la ciència-ficció, que té l’objecte, entre d’altres, d’especular amb amenitat sobre «la resposta humana als canvis en el nivell de la ciència i de la tecnologia», segons opinava Isaac Asimov, conegut divulgador científic i famós autor de ciència-ficció (Asimov, 1977).
La ciència-ficció va començar a esdevenir popular durant els anys quaranta i cinquanta del segle xx, precisament amb autors, avui ja clàssics, que disposaven de bons coneixements científics: Isaac Asimov era doctor en química i va ser professor universitari; Arthur C. Clarke ha estat un dels pioners en els estudis d’astronàutica i va ser el primer a proposar l’ús de satèl·lits geoestacionaris com a nusos de comunicacions; Robert A. Heinlein va ser enginyer naval, etc. La llista podria ser molt més llarga i incloure noms que ajunten en una sola persona les capacitats del científic, el divulgador i el novel·lista de ciència-ficció, com passa amb Asimov i Clarke, ja esmentats, o bé amb Carl Sagan, Gregory Benford i un llarg etcètera.
En realitat, molts autors de ciència-ficció parteixen de sòlids coneixements científics que utilitzen àmpliament en les seves narracions. Es tracta d’especialistes com ara Gregory Benford, David Brin, Robert L. Forward, Vernor Vinge, Charles Sheffield i tants d’altres que justifiquen amb el seu saber la seriositat del caràcter especulatiu d’aquesta variant (anomenada habitualment hard) de la ciència-ficció centrada en la ciència i la tecnologia. L’amenitat en les seves aventures i la intel·ligència en les seves especulacions garanteixen l’interès de la ciència-ficció com el gènere narratiu més característic del segle xx i el que més ha fet per acostar-nos a alguns dels possibles futurs que ens esperen (Nicholls, 1983).
EL GÈNERE DE La ciència-ficció
Diferent de la divulgació científica o popularització de la ciència, ha de resultar evident que la ciència-ficció és, bàsicament, un gènere o, més ben dit, una temàtica que troba els seus millors resultats en vehicles com ara la literatura, el cinema, la televisió, el còmic o les diverses arts narratives. Abans que res, la ciència-ficció literària (l’origen de tota la ciència-ficció) és art, i, com a tal, sembla que pertany a un món diferent del que considerem propi de la ciència.
Com a temàtica narrativa, però, la ciència-ficció gaudeix de dues característiques pròpies que la fan molt especial i que convé recordar.
D’una banda, la ciència-ficció és una narrativa que ens presenta especulacions arriscades i, molt sovint, francament intencionades que ens fan meditar sobre el nostre món i la nostra organització social o sobre els efectes i conseqüències de la ciència i la tecnologia en les societats que les fan servir. Es tracta aquí del vessant reflexiu de la ciència-ficció, que sovint ha servit per a caracteritzar la ciència-ficció escrita com una veritable literatura d’idees. Es fa servir per a això l’anomenat «condicional contrafàctic», que consisteix a preguntar-se: «Què passaria si...?» sobre hipòtesis que es consideren extraordinàries o encara massa prematures perquè es puguin presentar en el món real i quotidià.
D’altra banda, però, la ciència-ficció ofereix unes possibilitats de meravella i admiració gairebé inexhauribles. Els nous mons i éssers, les noves cultures i civilitzacions, els nous resultats obtinguts per la ciència i la tecnologia, ens obren els ulls de la ment a un univers desconegut que contemplem amb sorpresa, endin­sant-nos en noves perspectives insospitades. Això és el que permet que els especialistes parlin d’un important «sentit de la meravella» com un dels elements més característics i atractius de la ciència-ficció (un element, convé dir-ho, que comparteix amb altres variants de la narrativa que avui també tenen èxit: la novel·la històrica, els llibres de viatges, etc.) (Barceló, 1990).
   
33-82Mètode
La ciència-ficció té l’objecte, entre d’altres, d’especular amb amenitat sobre «la resposta humana als canvis en el nivell de la ciència i de la tecnologia», segons opinava Isaac Asimov, conegut divulgador científic i famós autor de ciència-ficció.
 


«El canvi presideix la nostra civilització d’una manera obsessiva, com no havia afectat abans els nostres avantpassats. Estem obligats a conviure amb el futur»
L’aventura de la ciència 
Possiblement, a la literatura, la primera referència important a la ciència i al que representa per a la societat que la practica i l’adopta es troba en Frankenstein (1818) de Mary Shelley. Malauradament, el cinema ha canviat la imatge popular de la que era una seriosa reflexió sobre el poder de la ciència i la seva responsabilitat final. Mary Shelley va subtitular la seva novel·la com «el modern Prometeu», per destacar que el científic, el doctor Frankenstein, com Prometeu, s’arrisca a fer allò que és «prohibit» precisament per voler aportar a la humanitat noves possibilitats que fins llavors li han estat negades. 
Historiadors de la ciència-ficció com el britànic ­Brian W. Aldiss acostumen per tant a considerar el Frankenstein de Mary Shelley com la primera novel·la de ciència-ficció (Aldiss i Wingrove, 1986), en el sentit de la definició d’Isaac Asimov abans esmentada: una especulació: «sobre la resposta humana als canvis en el nivell de la ciència i la tecnologia».
Lògicament, en el si de la societat britànica de l’època, a començament del segle xix, la novetat del propòsit del doctor Frankenstein servia per a alertar sobre el perill que certs resultats de la ciència poden assolir. Tal vegada per això, la versió cinematogràfica de Frankenstein feta per James Whale l’any 1931 oblida gran part de la ciència (i de l’aventura de fer-la) que sí que és present en la novel·la de Mary Shelley, i converteix la història en una referència bàsica del cinema de terror i, de fet, es podria dir que en fa un al·legat admonitori contra la ciència i els seus perills. Malauradament, l’obra clàssica amb què s’inicia la ciència-ficció escrita, un cop arriba al cinema es converteix en tota una altra cosa.
De passada direm que, per sort, prou recentment, l’any 1995, Kenneth Branagh ha recuperat l’esperit d’exploració i aventura que Mary Shelley va veure en la ciència, i l’ha portat a la seva versió cinematogràfica de les desventures del pobre doctor Frankenstein. Shelley va voler començar la novel·la amb la trobada del doctor Frankenstein amb el capità Robert Walton, que pretén arribar al pol nord. Branagh recull també aquest aspecte. La trobada de Walton amb Frankenstein servirà per constatar que la ciència és també una aventura quasi semblant a la que empeny persones com Walton a endinsar-se per paratges desconeguts a la recerca d’allò que és nou. Just el que fa el científic.
La ciència-ficció per a l’aprenentatge del futur
Al començament dels anys setanta es va publicar un llibre que va tenir un cert ressò popular i mediàtic i que ens alertava sobre «l’arribada prematura del futur». Es tracta de Future Shock, de l’assagista nord-americà Alvin Toffler, qui reflexionava sobre la velocitat de canvi en una cultura com la nostra, dominada pels efectes de la ciència i la tecnologia, i sotmesa a la seva excepcional capacitat transformadora.
La idea central del llibre de Toffler es pot exposar de manera gairebé intuïtiva i familiar amb un exemple senzill: fa només 200 o 300 anys, els nostres avantpassats naixien i aprenien a viure en un món que, a grans trets, continuava sent el mateix món on acabarien els seus dies. En la vida d’un ésser humà eren perceptibles ben pocs canvis. Però nosaltres ja no gaudim d’aquesta comoditat: el futur ens cau al damunt a marxes forçades, i bona part de la responsabilitat d’aquesta elevada taxa de canvi està en les perspectives de novetat que ofereix la moderna tecnociència (Toffler, 1970).
Endinsats ja en el nou mil·lenni, el ritme de canvi s’ha accelerat tant que avui ja sabem que el món en el qual aprenem a viure i a relacionar-nos no serà el mateix on viurem bona part de les nostres vides. El canvi presideix la nostra civilització d’una manera obsessiva, com no havia afectat abans els nostres avantpassats. Estem obligats a conviure amb el futur i amb els canvis que ens aporta.
Però del futur en sabem poc. Tan sols que serà diferent del passat i fins i tot del present que ara mateix vivim. Cal entrenar-nos a viure en un futur que ha de ser, per efecte de la ciència i la tecnologia, simplement «diferent». 
I en aquest punt la ciència-ficció ens pot ajudar. Ens fa afrontar, encara que sigui tan sols intel·lectualment, diversos futurs possibles i ens mostra la relativitat del present i les moltes variacions que poden alterar la vida i l’organització social dels éssers humans. La ciència-ficció pot ser una molt bona eina per a fer l’aprenentatge per a viure en aquest futur del qual tan poc sabem. També per imaginar alternatives a la nostra manera de viure i organitzar la societat. No és poca cosa.
A manera de conclusió
Malgrat el que pogués advertir C. P. Snow sobre les dues cultures (lletres i ciències, per a entendre’ns), el cert és que la literatura, la novel·la de la ciència, la ciència-ficció, digueu-ho com vulgueu, pot estar relacionada amb la ciència i, a més, portar-nos a una millor comprensió del món actual tan dominat pels efectes de la ciència i la tecnologia. 
En un món cada vegada més complex, on la ciència i la tecnologia hi representen un paper sempre determinant, incloure la ciència i la tecnologia i els seus efectes en la narrativa que ens parla de la vida humana és quelcom del tot imprescindible. No fer-ho així, com fa tanta literatura actual, és oblidar elements essencials del nostre món, aquell on vivim i sobre el qual volem reflexionar a partir, també, de la narrativa. 
Referències
Aldiss, B. W. i D. Wingrove, 1986. Trillion Year Spree: The History of Science Fic­tion. Victor Gollancz. Londres.
Asimov, I., 1977. Asimov on Scien­ce Fiction. New Doubleday. Nova York.
Barceló, M., 1990. Ciencia Ficción: guía de lectura. Ediciones B. Barcelona.
Barceló, M., 2000. Paradojas: ciencia en la ciencia ficción. Equipo Sirius. Madrid.
Navarro, J., 2005. Somnis de ciència: un viatge al centre de Jules Verne. Bromera/PUV. Alzira/València.
Nicholls, P. (ed.), 1983. The Scien­ce in Science Fiction. Alfred A. Knopf. Nova York.
Toffler, A., 1970. El shock del futuro. Plaza y Janés. Barcelona.
Miquel Barceló. Catedràtic d’Enginyeria de Serveis i Sistemes d’Informació de la Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona.
© Mètode 82, Estiu 2014.

diumenge, 27 de juliol de 2014

Cròniques de la mort d'un cervell I

La certitud de la solitud és més gran quan veus que mai arribaràs a conèixer ningú, que ets un estrany pels qui t'envolten, que parlen un llenguatge incomprensible, com una enrevessada torre de babel de la teva vida. Fills, amics, companys, són transparents, més enllà de tota comprensió. No existeix res entre les parets anímiques dels altres, i tot allò que significa alguna cosa per tu. I mai, mai trobes ningú amic, ningú amb un contacte durador, que et digui, noi, tens raó, encara que sigui només per una vegada, noi, i tant que tens raó, això funciona així. Sap tant de greu estar sempre equivocat! Es necessita algú que t'acarona l'ànima, que et dóna vigor, que alimenta el teu somriure, que acosta la mà al teu cervell. Els revolts d'aquest cervell que cada dia és més fosc, cada dia amb menys capacitat de resistir una existència fútil, cada cop més mort, cada cop amb menys capacitat de reaccionar... Un cervell que mort, cèl·lula a cèl·lula, neurona a neurona, per no trobar cap connexió, amb ningú. De vegades un llampec il·lumina la negror i sembla que s'obre la llum, però no. Només és el contacte amb un vell llibre, que diu quelcom intel·ligent, proper, amb el que connectes, però de seguida la foscor torna, no és real, no està viu. Llavors és pitjor, llavors és quan el cervell desitja morir del tot, per no tornar a copsar el dolor. Però les neurones es neguen a suïcidar-se i tornen a connectar i despertes en un nou dia, i tornes a intentar reconectar, captar el teu voltant, però passen les hores i saps que estàs dins una espiral que es repeteix, un nou dia, un nou desengany i més neurones mortes al final del dia, en adonar-te que no tens connexió, i que és culpa teva, tu no comprens el llenguatge dels altres i veus com visions la vida alegre i feliç del teu voltant que no gossa tocar-te, per no fer-se fonedissa i al final del dia, fas llista, fa anys que fas llista de les pèrdues que et duen la incomprensió: la veïna, el company de feina, la teva millor amiga, el teu fill, la teva dona, aquell company d'escola del qual fins i tot ja et costa reconèixer el contorn del rostre. I quan acabes la llista al final del dia et demanes, per què? Perquè no comprenc? Perquè no connecto? Perquè mai he entès el llenguatge de les ànimes? I plores desconcertat, perquè estàs sol, i la certitud de la solitud és més dura quan saps que mai coneixeràs a ningú!

Cròniques de la mort d'un cervell
Alícia Gili
Granyena juliol 2014

dimarts, 15 de juliol de 2014

Harry Potter siete años después de la última entrega

Siete años después de “Las reliquias de la muerte”, la séptima y última entrega de Harry Potter, su autora, JK Rowling, escondida tras el personaje de la periodista Rita Skeeter, vuelve a reunir a Harry, Ron Weasley y Hermione Granger en las finales del Campeonato Mundial de Quidditch.
Como si se tratase de una crónica a pie de pista, Rowling describe en un texto publicado en la web “Pottermore.com”, rincón donde los fanáticos del mago se dan cita, cómo este trío de magos se vuelve a dar cita en estos juegos del mundo de la magia. Eso sí, ya con 33 años, con canas en el pelo y acompañados, en el caso de Potter, de sus hijos.
Pero además de estas nuevas informaciones sobre los tres jóvenes magos, Rowling ha anunciado en esta web que el próximo 11 de julio seguirá informando sobre la final de este Campeonato Mundial de Quidditch, un Brasil vs Bielorrusia que se “celebrará el viernes a las 2:00 pm (hora en la Patagonia)”, y que será narrado por Ginevra “Ginny” Potter, esposa de Harry, como informa “Pottermore.com”.
“Cerca de cumplir los 34 -añade el texto de Rowling- y con algunas canas en su pelo negro, continúa luciendo sus características gafas redondas”, describe la crónica sobre la figura de Potter, y narra cómo Ginny ha acudido también al torneo junto a sus hijos.
Sobre Hermione Granger, casada con el pelirrojo Ron Weasley y madre de dos hijos, el alter ego de Rowling en este diario de aventuras la describe como la “femme fatale” del grupo que, tras un “meteórico ascenso” a la vicepresidencia del “Departamento de Seguridad Mágica”, ahora está intentado llegar a convertirse en la “ministra” de dicha institución.
Este artículo sobre los chicos del colegio Hogwarts de Magia y Hechicería forma parte de un conjunto de escritos publicados por Rowling desde comienzos de este año en los que describe episodios del Campeonato Mundial de Quidditch para “Pottermore.com”, pero en los que no habían aparecido Harry y sus amigos.
La escritora británica J.K.Rowling (Yate, 1965) publicó siete libros desde 1997 hasta 2007 con las aventuras de Potter y este nuevo texto es una narración de gran valor para toda la comunidad de amantes del mago de las gafas redondas.