dimecres, 22 d’abril de 2015

Catalunya mítica segueix rebent bons imputs a la Xarxa i a BTV!!!!



dilluns, 20 d’abril de 2015

Javier Pérez de Andujar ens parla de Paseos con mi madre a la Biblioteca Can Sant Joan de Montcada



Paseos con mi madre
Javier Pérez de Andujar
Editorial Tusquets, Barcelona, 2011
Ressenya Alícia Gili Abad (Secc)
@eowin32002 
#BibliotecaCanSantJoan



Aquest passat divendres, 17 d'abril, vàrem tenir el plaer de compartir la tarda amb Javier Pérez de Andujar i el seu llibre Paseos con mi madre, a la Biblioteca de Can Sant Joan de Montcada. I el primer que vàrem poder identificar tots, autor i lectors, és que la sensació de ser de raval, de pertinença a un barri, un suburbi, una classe social i una forma d'entendre la vida, ens era comú a tots, autor i lectors. Paseos con mi madre, és un llibre que siguis d'aquí o de la perifèria de Paris, et pots sentit identificat pel què ens uneix. L'autor ens explicava, arreu del món hi ha una manera de penjar la roba al balcó, d'anar a passejar el matrimoni que cada dia fa el mateix trajecte o d'anar a comprar el pa, en determinats barris de les grans metròpolis. És una forma d'entendre la perifèria que és universal.
En Paseos con mi madre Javier Pérez de Andujar ens fa un viatge en el temps i en l'espai durant tot el s. XX de tota la zona metropolitana, però també de la Barcelona que diu desconèixer però que ens descriu a través de la seva literatura de barri, de la seva fotografia, dels seus TBOs, la seva banda sonora i de la seva filmografia.
Ens parla de la Barcelona estratificada, fossilitzada, amb una classe mitjana històrica inamovible, subordinada i segregadora que deixa fora tot allò que no és ella, que l'autor ens parla que s'identifica amb la llengua, però que no, que en realitat només s'identifica en la seva posició, en aquesta posició intermèdia que no vol perdre i a la que no vol deixar accedir a ningú.
Zona de blocs i vies de trens a Torrassa
  La història de Barcelona és una història de com la ciutat ha fagocitat els ravals i ens ha fet fora als habitants exteriors per absorbir-ne l'espai i deixar fora de nou a la gent que vivia. És la història del barri Raval amb la segona muralla de la Barcelona medieval, és la història de les Arenes i la Creu Coberta o del barri del Mercadal i el Born l'any 1714, és la història de Sants, La Bordeta i Collblanc, que eren les zones industrials i obreres amb El vapor vell l'Espanya Industrial, la Tecla Sala, Can Batlló i Magòria del S. XIX i principis del Segle XX, és el cordó metropolità, amb Cornellà, Hospitalet, Badalona, Sant Adrià, o Santa Coloma amb la immigració de la meitat del S. XX i és també l'expulsió de nou dels seus habitants, ara, els nous estrangers, vinguts de la Xina o de les Amèriques, on la Barcelona política, i polida, feta per a aquest estrat intermedi ens expulsa de nou més enllà, indiferentment del nostre idioma, de què siguem veïns d'aquests ravals durant generacions i la nostra llengua el català, o que vinguem de Sevilla o Lugo, i parlem en castellà, o fins i tot que vinguem del Senegal i parlem mandinga. Barcelona, creix, la seva classe mitjana creix i ens fagocita l'espai i a nosaltres ens expulsa.
Barcelona s'ha desbordat des dels seus inicis i ha fagocitat l'espai i expulsat als pobres, com un cubell d'aigua, tal com diu Javier Pérez Andújar i aquest és un llibre amb el qual molts de nosaltres, els que sempre serem, provinguem d'on provinguem, suburbials, ens sentim identificats.
Aquest llibre que és també un viatge a través de les intimitats culturals de l'autor, segons ell mateix ens explica és una forma de compromís amb el teu passat i el teu futur. Durant anys ha cercat la seva autenticitat, i després trobes que durant anys has buscat en el vernís cultural una identitat i al final t'adones que has renunciat al teu verdader jo, i et retrobes amb tu mateix molts anys després i és així com t'adones que la realitat sobre tu, la família, els amics i el barri, és estar compromès amb tu mateix.
Primer, ens explica Pérez Andujar, em vaig documentar, anant cada matí als barris, amb l'avidesa d'escriure cada dia un article pel diari, assegut al costat de les Marias que menjaven pipes i observant, sense prendre notes que és de mala educació, però gravant al cap tot el que veia de palpitar de cada barri, a Belvitge, a Sant Cosme o a la Salut i arribar a casa i escriure corrents per no oblidar cap aspecte de la veritat, de la quotidianitat de les seves gents.
Segons Pérez Andujar en Paseos con mi madre, ell parla de la condició humana, de la manera de viure els llocs, de compartir l'estat d'ànim. Alguns diran que això no és literatura sinó sociologia, però per l'autor és una literatura per compartir una manera de veure la vida.
En un barri suburbial i en els anys de plena dictadura l'autor ens parla del paper de les biblioteques, llavors, diu, només hi havia una al barri, però em va salvar la vida, vaig començar a llegir Tintins i a mesura que vaig anar creixent vaig poder arribar a les prestatgeries més altes.
L'autor quan torna ara al barri de la mà de sa mare es sorprèn, perquè el barri ha canviat físicament, també han canviat molts dels seus habitants. Ara hi ha molta gent de fora, i es sorprenen, com els immigrants de llavors, que varen convertir amb el temps la barraca en una casa, ara que tenen una torre als afores, exploten als immigrants nous a qui lloguen els seus pisos, com si oblidessin el seu origen.
Biblioteca de Can Sant Joan de Montcada
La lluita per la democràcia, la cultura, la literatura, la música, han acompanyat el recorregut de l'autor per la seva joventut que tots els lectors hem pogut compartir amb ell, perquè com el mateix autor afirma, la perifèria és universal, dóna el mateix que es digui Montcada, Sant Andrià o Hospitalet.
Alícia Gili Abad, Biblioteca Can San Joan, 17 d'abril del 2015

Més informació: Paseos con mi madre, Editorial Tusquets

diumenge, 19 d’abril de 2015

Aquest Sant Jordi amb Catalunya mítica amb el relat Llauna

Catalunya mítica

Relats fantàstics inspirats en la mitologia catalana. 
Antologia de diversos autors contemporanis que s’inspiren en els mites i llegendes pròpiament catalans per crear els seus relats de ciència-ficció, de fantasia i de terror.

 Amb el que he participat amb el relat la Llauna, Durant tot el dia de Sant Jordi ens trobaràs a la nostra parada de la Rambla de Catalunya de Barcelona, davant del número 119 (cantonada Rosselló). Aprofitarem per presentar-vos l'antologia “Catalunya mítica. Relats fantàstics inspirats en la mitologia catalana” i els autors que hi participen estaran signant exemplars en els horaris que trobareu abaix. Que vindreu?
Entreu al esdeveniment de facebook si voleu més informació!




Horaris de signatures/Horarios de firmas:

12:00h: Alicia Gili Abad, Victor Núñez Monterroso, Mercè Bagaria Mellado, Ignacio J. Borraz

17:00h: Alícia Gili, Víctor Núñez Monterroso, Ignacio J. Borraz, Marc Martorell Escofet, Anabel Pérez Real, Sergi G. Oset

18:30h: Rubén Guallar Lajara

També hi trobareu la CATARSI, la revista de les Ter-Cat i llibres de les nostres editorials amigues.



I després si encara teniu ganes podeu venir  de 19 a 20h a:

La llibreria Consumició Obligatòria/Black Mask organitzem aquest Sant Jordi el 1r “Carrer PULP” , una jornada on ens reunim per primera vegada 12 editorials i més de 20 autors vinguts de tota Catalunya i Espanya per celebrar el 1er Sant Jordi Pulp.
Que estarà ple de sorpreses, presentacions, signatures i xerrades en la que ens convertirem en punt de trobada d´escriptors, editorials i aficionats a aquest gènere literari .  


dijous, 16 d’abril de 2015

Avui SECC al Saló del còmic amb algunes novetats!!!

#maletesviatgeres, #maletadellibres, #tertuliesespaisdelectura,  #salodelcomic, #novetats #recomanacions


Avui, en el context del Saló del còmic, han tingut lloc les VIII Jornades Pedagògiques: el còmic com eina pedagògica, i amb les diferents intervencions  s'ha deixat clar que el còmic és una eina pedagògica, no només per l'activació lectora, sino des de qualsevol àmbit escolar. 

   És una eina que és pot usar des del l'ensenyament reglat o des de l'ensenyament fora de l'escola, en l'entorn d'activitats a biblioteques, espais per joves i centres cívics. 

És una eina que lliga les eines multimèdia, els jocs i del cinema actuals, i les xarxes socials, i que comportant un apropament a  sectors joves, tant a la primaria, com la ESO o el Batxillerat. 

Així i tot, el còmic no és només una eina per apropar-se a la gent jove, si no que cada cop més els espais de lectura i les tertúlies donen clares mostres de com els adults s'apropen a les novel·les gràfiques on poden trobar amb un format modern, multimèdia i artístic, arguments crítics, realistes, compromesos, d'humor, d'amor, i que poden abastar qualsevol gènere literari.

És per aquest motiu que els visitants del Saló del Còmic han deixat de ser aquells frikis que llegeixen coses rares, per passar a ser un saló professional on els primers interessats són el pedagogs, els professors i els professionals de l'activisme cultural.

SECC, que des de la seva creació ha treballat amb el còmic, el cinema, els jocs i les xarxes socials com part de la cultura activa i com eines per la incentivació lectora, ha aprofitat  els salons i fires sobre el món de còmic, des de fa més de tres anys per fer recomanacions entorn al còmic tant per joves com per adults, de còmics, manga, novel·les gràfiques. 

Així la nostra #maletadellibres i les nostres #maletesviatgeres s'omple en un dia com avui de recomanacions: de clàssics i de novetats, de tradició europea, asiàtica o americana, de grans editorials, o de editorials alternatives. 

I aquí teniu algunes de les nostres recomanacions d'avui!
 



























dilluns, 13 d’abril de 2015

Ressenya Mala Gente que camina, de Benjamín Prado




Alícia Gili, Biblioteca de Can Sant Joan de Montcada, setembre del 2014
@eowin32002 #tertuliesespaisdelectura

Diuen que Benjamín Prado va pensar a escriure Mala gente que camina, quan va veure el reportatge Els nens perduts del franquisme de TV3 i després de recordar el documental i de llegir el llibre, t’adones que una gran part dels testimonis  i de les dades històriques d’aquest documental estan recollits en el llibre de Prado.

Hàbil a construir un bon assaig sobre la literatura de postguerra, tant del costat feixista com dels anomenats desafectos, així com una dura crítica als horrors de la repressió i a l'oblit sistemàtic de la memòria històrica, a través d'un argument novel·lat.  Ens convida a un exercici intel·lectual intel·ligent doncs a través d’un assaig metaliterari i històric disfressat de novel·la ens convida a repensar la nostra memòria històrica o millor recordar-la i netejar-la de mitja veritat i mentides amb què sovint la transició ens ha amagat els horrors de la reprensió franquista.
Inserint de forma contínua informació literària i històrica de manera que ens porta fins al punt culminant de la seua crítica dirigida especialment al robatori sistemàtic dels xiquets de pares republicans per a lliurar-los a famílies afectes al règim. La forma clara, precisa, irrevocable per la seua claredat i veracitat històrica remarcada en tot moment per documents literaris i periodístics, així com testimoniatges directes, amb els quals ens explica els horrors de com es practica la regeneració política i l'eugenèsia sistemàtica dels elements dissidents especialment comunistes i especialment dels seus fills  en pro de la regeneració de la raça, és contundent, clara, presentada sense escarafalls, però sense vels negres.
“Y los niños fue idéntico. Te aseguro que, aunque parezca mentira, Franco tomo al pie de la letra las locuras de Vallejo Nájera. He estado estudiando las declaraciones  de dirigentes de esos años, testimonios de las víctimas, y demás, y en resumen, creo que pudieron ser reeducados entre 25 mil i 30 mil niños y que muchos se les cambió el nombre y fueron dados en adopción a familias católicas  afines al régimen. [pàg 196]
[…] que cuando los padres adoptivos no les gustaba lo que les daban, bien porque  fueran niños con enfermedades, o bien porque tuvieran el carácter difícil, simplemente iban al  auxilio social  y los cambiaban por otros. Hay quien recuerda haber sido entregado sucesivamente ni más ni menos que a cinco familias [pàg 406]”
La eugènesia, o millora de la raza per mitjà del control dels republicans en general i especialment dels marxistes i comunistes com malalts mentals i dèbils mentals i de la reeducació dels fills  per evitar ser contagiats per les idees maternes i paternes són defensades per Gregorio Marañón i el psiquiatre militar Antonio Vallejo Nájera i Benjamin Prado ens la descriu amb tota la seva cruesa i veracitat històrica, que deixa patents unes idees  esfereïdores, que Franco i els seus afectes no sols van aprovar  sinó  que varen portar a terme:
[...]sobre el libro del coronel Antonio Vallejo Nájera [...] Y créanme si les digo que la biografía de aquel delirante psiquiatra militar, al que luego he dedicado muchas horas de estudio, me dejó anonadado. [...] Al llegar la guerra civil convenció a Franco de crear el Gabinete de Investigaciones Psicológicas del Ejército, donde pensaba demostrar su teoría que el marxismo era una tara mental, expresada en obras como [...] La locura y la guerra, Psicopatología de la guerra española de 1939; y en el volumen Eugenesia de la hispanidad y regeneración de la raza, aparecido un año más tarde y donde agradecía a Nietzsche" la resurrección de las ideas espartanas sobre el exterminio de los inferiores orgánicos y psíquicos, parásitos de la sociedad. […]Una vez "probado" por Vallejo Nájera que ser marxista era una enfermedad cerebral, se hacía necesario, según expresión muy del gusto del Régimen, "separar el grano de la paja", quitándoles los hijos a los "débiles mentales", porque si militan en el marxismo, de preferencia psicópatas antisociales, la segregación total de esos sujetos desde la infancia podrá liberar a la sociedad de esa plaga terrible". Dicho esto las autoridades franquistas aplicaron con todo el rigor del mundo sus tesis , llegando a crear en Madrid una penitenciaria para madres lactantes y disponiendo a su antojo de los hijos [...]" 136-137
Un llibre transcendent en què Benjamin Prado ens convida a una reflexió profunda del franquisme però sobretot del procés d’oblit a què ens han sotmès a tots nosaltres, i que no ens deixarà en cap moment indiferents. Un exercici interessant és llegir aquest llibre amb el complement del documental de TV3 Els fills del franquisme, que és astorador no només per la crítica que implica a un dels moments més foscos de la nostra història sinó pel testimoniatge de les dones i els nens que el varen patir, proper a la ràbia, el dolor i la llàgrima, a les quals cap de nosaltres pot ser indiferent, si com diu  el mateix Benjamin Prado “o eso o es que no tienen corazón” pàg 86
Cada dia veiem a la televisió la mort de nens en conflictes llunyans, violacions de dones, repressió, dictadura, escenes terribles de dolor i ràbia, a les que estem ja tan acostumats que ni tan sols ens esfereeixen. Sovint em demano si el cervell social que tots portem dins l’han matat aquells qui volen que oblidem o el nostre aburgesament que ens permet separar el que està a milers de quilòmetres de nosaltres.
Diuen que la història és cíclica, fins i tot amb una precisió matemàtica, però com deia l’autor de Farenhait 451 només nosaltres, recordant els nostres errors, farem que l’au fènix de l’horror cada cop es repeteixi menys.

diumenge, 12 d’abril de 2015

Els nens perduts del franquisme


30 Minuts presenta un reportatge especial de dos capítols que recull el treball d'un any d'investigació i recerca.
Els nens perduts del franquisme revela un dels períodes més foscos de la història recent d'Espanya: la desaparició de nens fills de republicans i la separació forçosa de les seves famílies per part de la repressió franquista.

En el segon capítol, els protagonistes són mares i fills que van ser separats i que no van saber mai més res els uns dels altres.

El reportatge mostra per primera vegada uns documents inèdits del Servei Exterior de Falange referents a la repatriació de nens que havien estat evacuats a l'estranger per les autoritats republicanes durant la guerra civil. Aquest informe reconeix que els nens són tornats a la força a Espanya, sense que els pares biològics els hagin reclamat.

Un reportatge de: MONTSE ARMENGOU I RICARD BELIS

Un reportatge de
MONTSE ARMENGOU I RICARD BELIS

Assessorament històric
RICARD VINYES

Es pot veure a Youtube:

Part 1
Part 2