Petites tertúlies Bait-al kutub Timbuctú, tertulies online de literatura fantàstica en català
Concurs a la fresca!!!
No us penseu que anavem deixar-vos tot l'estiu de vacances!!! Us proposem un nou concurs per la tertúlia d'aquest setembre, en record d'aquest magnífic escriptor que fou Terry Pratchet, Un instant amb Terry Pratchett, una foto amb un dels seus llibres, o qualsevol cosa relacionada amb ell, que podeu fer a twiter, instagran o facebook amb el #instantpratchett i la única condició per participar serà conpartir la foto a l'esdeveniment de la tertúlia de setembre. Les fotos compartides entraran en el concurs i el jurat seran els membres de Secc i Orciny Press. Es premiarà l'originalitat i el sentit de l'humor, el guanyador@ rebrà un llibre d'aquest autor com a premi!!!! (Els organitzadors podran participar però no es tindran en compte en la valoració del jurat)
 |
| Afegeix la llegenda |
Tornem amb una nova tertúlia on line
Aquest cop tindrem amb nosaltres a Albert Valls,
menut, amb el seu conte La poma de l'Edèn, que va ser publicat a la
Catarsi núm 3 i que va ser mereixedor del Premi Ictineu 2011 en la
categoria de conte escrit en català. El relat va acompanyat d'una
il·lustració obra de la artista Mònica Carrion. Us deixem l'enllaç aquí del conte perquè tot hom el pugui llegir:
https://
Yevgueni Zamyatin nació 1 de febrero de 1884 en Lebedyán, localidad al sur de Moscú. Estudió ingeniería naval en San Petersburgo entre 1902 y 1908, tiempo durante el cual se unió a los bolcheviques. Fue arrestado durante la Revolución rusa de 1905 y exiliado, pero regresó a San Petersburgo donde vivió ilegalmente antes de asentarse en Finlandia en 1906 para terminar sus estudios.
En 1921 publicó su obra maestra, la novela Nosotros, que le valió una orden de prohibición de publicación en su país y que estuvo prohibida en la URSS hasta 1988. Comenzó a escribir Nosotros en 1919 y aunque la terminó en 1921 ni tenía título ni se pudo publicar en esa fecha. Fue la primera novela que iniciaba el género distópico, pero la primera vez que vio la luz fue en Reino Unido en 1924, de manera incompleta y aún por titular por el autor. Fueron los británicos quienes la llamaron Nosotros para poder hacer su edición. [font https://informacionporlaverdad.wordpress.com/2013/03/20/nosotros-1920-por-yevgeni-zamiati/]
Si sentiu parlar de Joan Oller i Rabassa, fill de Narcís Oller, segurament serà fent referència al seu llibre Quan mataven pels carrers,
obra de referència per a qualsevol que vulgui conèixer de prop la
realitat de Barcelona en els anys del pistolerisme. Per desgràcia la
resta de la seva obra ha quedat completament sepultada per la pols dels
anys, i només es pot trobar en llibreries de vell.
D’entre tots aquests llibres oblidats, n’hi ha un de realment incunable,
una novel·la que es va editar ell mateix l’any 1933, i que, pels pocs
lectors que hem tingut la sort de llegir-lo, sens dubte rep l’estatus de
“llibre de culte”.
La barca d’Isis (així es titula el llibre en qüestió) és, segons com es miri, una novel·la burgesa a l’estil de Vida Privada
de J.M. de Sagarra, però té una peculiaritat inèdita en la nostra
literatura, i és la de mostrar una fal·lera per l'ocultisme molt estesa
entre la classe alta catalana de principis de segle.
Els protagonistes de La barca d’Isis són personatges que s’han
vist arrossegats a la fatalitat per causes que escapen al seu control.
Individus en hores baixes que busquen les raons de la seva desgràcia i
les respostes als seus neguits, i que s'acontentarien amb qualsevol cosa
que els alliberés del seu dolor i els donés respostes al que no poden
comprendre.
La trama es trena al voltant dels deixebles de Dionís Ribera, un home
que va vendre la seva forja per dedicar-se a cultivar la filosofia
esotèrica. Dionís aconsella als seus joves amics estudiar el coneixement
ocult i les ciències de l’esperit, més que no pas abocar-se a les
respostes fàcils de la parapsicología i l’espiritisme, que, generalment,
són una enganyifa. Tanmateix, quan s'està desesperat, és fàcil
aferrar-se a qualsevol explicació que sembli plausible, tant si es
tracta de la llei del Karma com d’una manifestació fantasmal, i els
deixebles de Dionís s'endinsen en una Barcelona poc clara, on les madams
dels prostíbuls alternen amb hipnotistes, i en la qual és molt difícil
diferenciar allò sobrenatural del que és simplement una estafa.
Fenòmens paranormals a banda, es tracta d'una novel·la vibrant, amb
diàlegs intel·ligents i una immersió en les passions humanes que va del
deliri a la frustració, del desig carnal descontrolat a l'honor
aristocràtic de fireta. Una obra fascinant en tots els sentits que es
mereixeria, com a mínim, estar a l'abast dels lectors actuals.
Fahreneit, 451 i el còmic
Ja
sé que falta un mes sencer, però com que ara tinc temps (i segur que
desprès no me'n recordaré) us deixo un petit comentari a una frase del
llibre:
Entre els molts moments
memorables de la novel·la destaca per mèrit propi la llarga
conversa entre en Beatty, el cap de bombers, i en Montag, que jeu en
el llit fingint una malaltia.
Al
llarg de catorze pàgines, en Beatty va explicant com la societat ha
renunciat de forma voluntària als llibres i a la capacitat de pensar
individualment – eix central d'aquesta distòpia que, seixanta anys
després, esdevé terrorífica per a l'encertat dels seus
plantejaments –. En un moment donat diu:
Ja
ho veus, Montag. No va ser una imposició del Govern. No hi va haver,
al començament, cap sentència, cap declaració, cap censura. Va ser
la tecnologia, l'explotació de la massa i la pressió de les
minories, gràcies a Déu, que vam tirar endavant aquest procés.
Gràcies a elles, avui en dia pots ser feliç contínuament, se't
permet llegir còmics, les veritables memòries del passat,
i diaris comercials.
Aquest comentari que pot
semblar irònic, sobretot després d'haver llegit com en els llibres
es redueixen les paraules i augmenten els dibuixos, té més a veure
amb la realitat que vivia Nord Amèrica entorn del còmic en la
dècada dels cinquanta, que amb la ficció.
L'any
1950, l'editorial E.C. va crear dues revistes de còmics molt
innovadores: Weird
Science
i Weird Fantasy.
En elles es publicaven històries adaptades dels clàssics de la
ciència-ficció i de la fantasia. Autors com Jules Verne, H.G.Welles
o Burroughs van dotar de contingut literari els còmics. Entre els
autors contemporanis hi havia Ray Bradbury, qui a més d'adaptar les
seves novel·les i relats va escriure arguments exclusivament per a
ser dibuixats.
Paral·lelament, l'E.C.
publicava tres títols mítics entre els amants del terror: Tales
from the Crypt, The
Vault of Horror i The Haunt of Fear
– títols que a la península no varen poder-se gaudir fins ben
entrats els anys setanta i inicis dels vuitanta –. On, de la
mateixa manera que s'adaptaven els clàssics de la S.F., van
adaptar-se les narracions més emblemàtiques del gènere de terror.
Però els seus creadors, Al Feldestein i William M. Gaines, van anar
molt més enllà permetent que s'expliquessin històries originals
on, visualment,
la violència, el sexe, la sang i les vísceres arribaven a extrems
que avui en dia anomenaríem gore.
Les històries no tenien
un final feliç, la venjança era el recurs més utilitzat i l'humor
macabre la salsa que ho impregnava tot.
L'èxit dels còmics entre els
joves anava a l'hora amb el rebuig per part dels pares i, sobretot,
de les Associacions de Mares d'Amèrica. Així, quan el 1954 el
psiquiatre austríac Frederic Wertham publica The
seduction of the innocent,
on s'atribueix a la violència en els còmics la majoria dels
problemes socials del moment – són els anys cinquanta, estan
apareixent les bandes com els Mods, el rock està alterant la música,
els joves es tornen rebels... – aquestes associacions duen el tema
al senat que, presidit per Estes Kefauver, en aquell moment candidat
a la presidència, opten per enarborar la bandera de la decència i
debaten
el tema com si es tractés d'un judici a la moral.
Després
de múltiples
sessions on es va acusar a Gaines i a Feldestein de pervertir als
joves, la intervenció de Wertham i d'altres psiquiatres, va ser
decisiva per demostrar aquesta teoria. Tot i això, no es va prendre
cap mesura jurídica en contra d'ells dos o dels còmics, però
l'Associació de Revistes
de Còmics d'Amèrica va captar el missatge: en lloc de prohibir
determinades publicacions que poguessin ferir la sensibilitat del
lector, va establir l'obligació de dur un segell a la portada de la
revista que certifiques que complia tots els requisits sobre moral i
ètica – ni
vampirs ni caníbals ni expressions com terror i luxúria podien
passar el sedàs –. Evidentment, cap dels títols publicats per
l'editorial E.C. va rebre'l. Desapareixen així els millors títols
de Terror i S.F. que s'havien vist fins al moment en còmic, i els
seus creadors – editors,
dibuixants, guionistes –
es veien vetats a l'hora d'iniciar nous projectes que mai van rebre
el segell necessari per la seva distribució.
